Els nois ploren a ‘Boys don’t cry’

Els nois també ploren. Llàgrimes d’il·lusió i frustració sorgeixen de l’emotiva trobada entre dos vells amics a Boys don’t cry, obra de l’argentina establerta a Catalunya Victòria Szpunberg que, després omplir els seients del festival Grec 2012, torna al barceloní Teatre Tantarantana amb la mateixa mirada crítica cap a aquesta pressió social que tant es nega, però de la qual pocs poden escapar.

Inspirada en una frase de l’escriptora nord-americana Siri Hustvedt sobre la imperant relació dels homes amb el poder, Szpunberg crea Jordi i Walter. Dos personatges als quals la condició masculina els atorga poder i, a la vegada, els reclama una professió reeixida, una família perfecta, una vida exemplar.

Però aquesta vida ha somrigut només a un d’ells, Jordi (Armand Villén), un polític reeixit, mentre que Walter (Francesc Garrido) és un escriptor fracassat que, en una situació desesperada, acudeix al seu vell amic d’adolescència a la recerca d’ajuda. Els desitjos reprimits i els retrets surten a la superfície. Pel que sembla, l’únic que els uneix ara són els records d’una joventut en què escoltaven amb ànsies de futur les cançons de The Cure.

L’autora s’encarrega d’explorar els matisos: què pot sentir un home de 40 anys, sense feina, en una societat en què el lloc que ocupes es converteix en la fitxa principal que constitueix la identitat de les persones? ¿Trontolla l’home reeixit quan descobreix que el fracassat viu d’una manera més intensa i emocionant?

“El text proposa una mirada crítica a la relació entre el poder i la cultura, i a l’actitud de l’artista, sense posar-se en cap de les dues bandes”, assenyala la directora, Glòria Balañà. Amb diàlegs forts i poètics l’obra oscil·la entre el realisme i l’absurd, el drama i l’humor. Dramàtics girs inesperats que Balañà explica com una “dosi de teatralitat i bogeria, on els únics límits són els de la imaginació”.

Maria Pau Pigem i David Anguera completen el repartiment d’una obra molt, molt propera.