Nus i jardins

Mentre que dimarts passat la casa de subhastes Soler y Llach va posar a la venda la col·lecció novaiorquesa Camilo d’Afflito, formada per més de 140 fotografies de Man Ray —la majoria, còpies originals d’època—, les galeries Manuel Barbié i Senda presenten aquests dies l’obra d’uns altres dos històrics essencials de la fotografia: Edward Weston i Robert Mapplethorpe. L’exposició de Man Ray ha estat fugaç (es pot consultar a Soleryllach.com). És llàstima que hagi estat desgranada, perquè és un recorregut molt complet de la producció d’un dels grans mites artístics del XX. “C’est la vie!”, com la cèlebre Rose de Marcel Duchamp, company inseparable de Ray en les entremaliadures dadaistes.

Edward Weston (Highland Park, Illinois, 1886 - Carmel, Califòrnia, 1958) és un dels pioners de la fotografia artística moderna, juntament amb Alfred Stieglitz. Weston va evolucionar aviat del pictorialisme inicial, de caire dinovè i simbolista, a la nitidesa de la forma pura i la composició geomètrica, i en va ser un mestre indiscutible. En aquesta apreciació pel volum sense subterfugis, la nuesa adquiria una rellevància especial, la forma com a eròtica, ja sigui la d’un artefacte, la d’una verdura, la d’una closca buida, la de les dunes o, directament, la d’un cos, per norma general, femení. Sembla que a Weston no li agradava que la gent fes èmfasi en aquest caràcter sensual de com retratava els temes, però contemplant-ne el resultat això esdevé bastant ineludible. La galeria Manuel Barbié exposa una tria de Weston, amb còpies revelades als anys setanta i vuitanta pels seus fills, que van continuar la professió del pare. La mostra era un dels darrers projectes del malaguanyat Manuel Barbié Nogaret quan, de forma tràgica, va morir al final del desembre passat, i està muntada a tall d’homenatge pòstum.

Els radicals nus, amb caps i peus tallats, i les flors, fruites i verdures, isolades i turgents, de Weston tenen una continuació directa en l’obra de Robert Mapplethorpe (Queens, 1946 - Boston, 1989), que fa un èmfasi especial en el cos masculí. Sense l’un potser no hauria existit l’altre. I és interessant que coincideixin les dues mostres, i a tan pocs metres de distància, perquè permet observar de primera mà aquesta analogia íntima. De Mapplethorpe se’n va veure una retrospectiva excel·lent a la Fundació Miró el 1994. Després ha estat la galeria Senda qui s’ha encarregat de mostrar-ne l’obra: Flowers el 2001 i Black nude men el 2004. Ara presenta una vintena de fotos variades, de tiratge original en gelatina de plata, que repassen icones menys conegudes.

La contundència dels volums vegetals de Weston i Mapplethorpe té un antecedent històric en el món islàmic, quan la cal·ligrafia religiosa i la geometria més estricta deixaven pas a la representació naturalista de jardins paradisíacs, amb flors i fruites exuberants, no exemptes de contingut simbòlic i sagrat, però menys rígides i més sensuals. L’esclat botànic d’Orient va irrompre amb força a Europa i va impregnar bona part de la iconografia del tèxtil i la ceràmica decorada. Jardins singulars és un breu repàs a la pletòrica producció en faiança esmaltada dels segles XVI i XVII de la regió turca d’Iznik. Procedent de la Fundació Calouste Gulbenkian, amb algunes peces de col·leccions catalanes, l’exposició clourà el transhumant Museu de Ceràmica, situat de fa temps al Palau de Pedralbes, abans que sigui absorbit pel flamant i polèmic DHUP de la plaça de les Glòries, l’edifici-mausoleu d’Oriol Bohigas, també conegut com La grapadora per la seva semblança prodigiosa amb l’habitual estri d’escriptori. Pedralbes és un jardí preciós, potser massa allunyat; ja veurem si el DHUP, també a la quinta forca, pot arribar a ser, almenys, un bon hivernacle.