Sont-ils si nuls?

La coberta de la segona setmana de setembre és tota ocupada per una foto del govern francés en ple, inclosos els secretaris d’Estat, que allà són com ministres, i al centre el president François Hollande, amb el primer ministre Ayrault a la dreta i el d’Assumptes Exteriors a l’esquerra, el veterà Laurent Fabius. Normal: el setmanari, Le Nouvel Observateur, és i ha estat sempre (sota la direcció del grandíssim Jean Daniel, que amb noranta anys ben repicats hi continua publicant editorials insuperables) un portaveu exemplar del pensament d’esquerra, i un suport permanent i fidel del Partit Socialista. No és tan normal, però, el titular que il·lustra amb lletres grosses la foto del govern: “Sont-ils si nuls?”. És a dir: són realment tan inútils? La resposta, en les pàgines interiors, és que no, que són lents, indecisos, de vegades contradictoris i confusos, però que no són tan ineptes. Ara bé, allò que resulta simptomàtic no és la resposta —previsible—, sinó la pregunta escandalosa. I aquesta és la qüestió crucial, el fonament del dubte, no a França només, sinó a Europa sencera: estan els polítics d’Europa (els que governen ara, els que governaven fa pocs anys o pocs mesos, els que volen tornar a governar) a l’altura dels temps tan dramàtics, al nivell que exigeixen els dubtes, les crisis, les pors, la profunda inquietud de la gent, l’economia, l’ètica, i les virtuts necessàries de la fe i l’esperança? La resposta, dissortadament, és no: són polítics petits, polítics de partit, limitats, burocràtics, sense gens de grandesa i sense grans idees: són polítics mediocres, de vista curta, inútils per a guiar-nos en la boira, nuls per a conduir-nos al futur. S’acabaren fa temps els De Gaulle, Jean Monnet, Adenauer, De Gasperi, i també els Willy Brandt, Helmut Kohl, Mitterrand, Berlinguer, Aldo Moro i, més prop de nosaltres, es jubilaren Jordi Pujol i Felipe González (els únics “homes d’estat” que, segons Giorgio Napolitano —dels molt pocs que conserven una certa grandesa—, va produir la transició democràtica espanyola), i només queda, a tot arreu, una grisor funcionarial de negociadors de despatx, de cosidors de pegats i pedaços, de discutidors de detalls que ignoren la substància. “Sont-ils si nuls?”