Per molts anys

Catalunya Música fa vint-i-cinc anys i tot sembla indicar que en pot fer més. Cada vegada que en aquest país celebrem aniversaris d’emissores, diaris, editorials o instituci-ons, celebrem també la continuïtat que ens estalvia algun enterrament, que ens permet fer la viu-viu i fins i tot, en alguna ocasió, destapar alguna ampolla. Vivim en un país intermitent i excepcional. Abans d’ahir va néixer un CoNCA que avui ja és un zombi. Com la Transversal, un altre mort en vida. A la Institució de les Lletres Catalanes li ha anat d’un pèl i sembla que panteixa, vull dir que respira.

La major part de les vegades ens ho fem solets. Que Sant Jordi no hagi petat és un petit miracle si pensem en el tradicional devessall de crítiques. Catalunya Cultura va passar amb poca glòria i molta peneta, la van malmetre des de dins i ara tenim la caricatura d’Icat FM. Amb Josep Millàs, a l’Òmnium li va anar d’un pèl. No cal dir res de Fèlix Millet perquè parlar de continuïtat en aquest cas fa molt de mal. Au, Palau; au, auditori.

Com que ara fa cent anys que va néixer Josep Ferrater Mora, convé recordar que ens descriu la continuïtat com una de les formes de vida catalanes més importants. La Santa Continuïtat, que deia Eugeni d’Ors, que els temps han transformat en el qui dia passa, legislatura empeny. La política cultural a Catalunya està sota zero. Res de nou sota el sol, els de sempre, el de sempre: la Santíssima Continuïtat dels Badalls i les Hèrnies de veure sempre les mateixes cares i galtes que han continuat poquíssim. I és que a fora del despatx hi fa tanta calor...

Ara, a Catalunya Música toquen la Patètica. Per molts anys.