‘3 minuts’, fer riure no és fàcil

Per poder fer un programa musical s’ha de fer un concurs? Per què per presentar quatre restaurants cal un concurs? I per què també s’organitza un torneig per escoltar quatre monologuistes? Aquest és el curiós cas de 3 Minuts, un programa que s’ha estrenat aquest dissabte al 33. Afortunadament, el programa no pot durar més de cinc setmanes perquè són 16 concursants que competeixen de quatre en quatre per setmana i cada programa tria un finalista. A no ser que s’inventin maniobres dilatòries com la repesca de concursants -ho va fer Eufòria-, 3 Minuts té els dies comptats.

Mirant el circuit de clubs i TV3 fa la sensació que a Catalunya hi ha més practicants de l’anomenat stand-up (monòleg d’humor) que enginyers industrials. Però, havent-hi un caliu i un graner de comediants -a aquest torneig van passar pel càsting uns 300 candidats- no s’entén que hagi sortit, si més no el primer capítol, un xou tan primet i poca cosa. Les expressions més escoltades el primer dia van ser el nom de la cocteleria que els alberga, la paraula “vale” i les diferents variacions de “puta”. A pesar que tots, presentadora, jurat i concursants són persones que fa temps que van deixar el col·legi, 3 Minuts fa una trista flaire de festeta escolar, això sí, portada pels més trapelles. Més d’un dels monologuistes habituals de TV3 es guanyen la vida mirant qui la diu més grossa amb una barroeria, però, calculada per no fer enfadar els seus amos. Haurien de donar una ullada als monòlegs de Ricky Gervais (Netflix) per aprendre a saltar fronteres temàtiques inserint els acudits en una reflexió sobre l’humor, fent un xou del metallenguatge. Però això segurament és demanar massa.

La presentació, a càrrec de Charlie Pee, és d’una jovialitat postissa i, aquest cop, el jurat ni tan sols ha d’argumentar l’opinió que els mereix l’actuació de tres minuts del concursant. Es limiten a donar quatre notes, un altre detall escolar. Sobre aquesta puntuació, el públic que és a la sala pot emetre el seu vot. El primer dia, va capgirar la classificació i va fer perdre el pas a la final al tortosí Termi fa coses, l’únic que va transitar per camins menys concorreguts. Perquè molts dels gags del torneig, de les seves contendents, anaven de sexe i genitals, com si fos la gran transgressió. Per refer-me, vaig anar a Youtube i vaig posar-me el monòleg dels anys noranta Qualcuno era comunista, del gran Giorgio Gaber (1939-2003).

-