‘AIOUA’, de Roser Cabré-Verdiell: Distorsions consonàntiques

Iniciat fa deu anys, el catàleg de Males Herbes respon a una clara declaració de principis: alterar el cànon literari català apostant per “la sàtira, el realisme màgic, la prosa experimental, el neo­grotesc, la ciència-ficció, el terror, el surrealisme o qualsevol altre tipus de prosa que assumeixi el risc de crear el seu propi món i el seu propi llenguatge”. La col·lecció embrio­nària de l’editorial (“Distorsions”) ha esdevingut, a més, la pedrera d’alguns dels autors que han destacat en l’aparador literari del 2022, com Jordi Masó Rahola, Joan Jordi Miralles o Ferran Garcia. A la llista hi hauríem d’afegir la novel·la AIOUA, de Roser Cabré-Verdiell, que havia col·laborat en algunes antologies de contes maleshèrbiques. Aquestes obres poden relacionar-se amb distopies com Napalm al cor, de Pol Guasch, o amb Diatomea, de Núria Perpinyà, que alguns crítics han vinculat amb l’interès emergent que suscita la ficció fantàstica i especulativa en català.

AIOUA s’ajusta plenament als pressupòsits de la col·lecció “Distorsions”, que té com a tret distintiu el fons verd herbaci de les cobertes. L’argument de la novel·la és, en aparença, ben senzill: una jove barcelonina, la Rut, decideix abandonar la parella, l’Hac, i viatjar a l’estat d’Iowa (pronunciat “Aioua”) atreta pel fet que en el nom del lloc només hi ha vocals. Pel camí interpreta la realitat a partir de les paraules que s’hi refereixen, acompanyada d’un diccionari on busca definicions que relaciona amb el que viu. La narració d’aquest periple, però, no és lineal. La novel·la inclou capítols en què el narrador explica el que Rut veu i fa, cartes que la protagonista escriu a Hac i episodis dedicats a narrar la vida d’una altra dona, que tenen lloc en espais amb noms impronunciables. De mica en mica, el lector s’adona que el relat s’infiltra en la ment alterada de la protagonista, que ha emmudit i té fòbia a les consonants. El mateix títol del llibre obliga a adaptar-se al joc lingüístic en què es basa la peripècia, creant un horitzó de lectura ben determinat, que és tensat per la incògnita sobre la veritable raó que motiva el viatge.

El relat s’infiltra en la ment alterada de la protagonista, que ha emmudit i té fòbia a les consonants

Si AIOUA no és el relat d’una fugida, què és? Tenint en compte el pes que hi té el joc lingüístic, és molt possible que l’interpretem com una fabulació sobre la capacitat d’evadir-se a través de la paraula. L’escriptura, de fet, és el motor d’un relat centrat en la crisi de la protagonista, que s’expressa mitjançant tota mena de trastorns corporals que inclouen vòmits, sang i saliva. La relació (conflictiva) amb el cos es trasllada, també, a la realitat del lloc on viu. Al centre d’Iowa hi ha Frankville, una localitat descrita a partir de tota mena d’estereotips. En aquest sentit, no poden faltar-hi un motel (buit i decadent), un bar (ple de mascles carregats de testosterona), una gasolinera (amb Owen, un “gasoliner trempat”) i un venedor de gelats que ha fundat una secta xenòfoba. Però també hi ha una màquina expenedora d’alls i cebes (que ajuden a foragitar vampirs), un assassinat enmig del bosc, una vella (paralitzada en un balancí) que desapareix misteriosament i una persona que truca al telèfon del motel i no respon. Són elements inquietants que, com l’ou que du a la boca la Rut, fan trontollar qualsevol principi de versemblança. Tota la construcció narrativa apunta al “dèficit de veritat” que la protagonista assumeix com a part de la seva educació i que la narració justifica a partir de les relacions traumàtiques que ha viscut.

La prosa de Cabré-Verdiell llisca a base d’entrelligar frases curtes (com la inicial: “Aterra però no cau”) amb frases llargues, basades en els pensaments de Rut: “Cauen les taques, cau la cara i cau el cos i m’hi escamarlo a sobre per poder-les llepar, llengua damunt la pell, amunt i avall, taques calentes que no són dolces”. Al principi, aquestes frases suggestionen el lector i el fan continuar llegint. Al final, però, l’ús de rimes, al·literacions i homònims (“juliol rima amb massa sol”, “beuen i no em veuen”, “bassal de petroli vessat”) i moltes de les elucubracions lingüístiques (calia afegir-hi llistes de paraules?) afeixuguen la lectura i minven la força de l’univers mental construït. És una llàstima, perquè l’artifici literari iniciat per Cabré-Verdiell crea, molt maleshèrbicament, un món i un llenguatge ben propis.