Guerrejar en vers

A pesar del vertigen i la saturació de missatges del món digital, les formes de la veritat i la mentida transmeses amb intencionalitat política no han canviat en essència. Ho demostren els dos últims volums de la meritòria Biblioteca Barcino, que recullen textos propagandístics en vers vinculats a dos episodis bèl·lics llunyans en el temps però que, ben mirat, encara reverberen en la geopolítica actual: la Batalla de Lepant (1571) i la Guerra dels Segadors (1640-1652).

Si el triomf aliat a la Segona Guerra Mundial va alimentar un cinema heroic amb la dosi justa de malvats nazis, la victòria a Lepant d’uns altres aliats (la monarquia hispànica, el papat i la república veneciana) contra “la cruel tirania” de l’imperi otomà, que rescabalava l’orgull europeu llargament ferit des de la caiguda de Constantinoble el 1453, va generar “una literatura commemorativa, triomfalista i autocomplaent”, una autèntica “onada de propaganda”, com afirmen Eulàlia Miralles i Pep Valsalobre a la introducció d’Els poemes de Lepant, que inclou l’epopeia èpica en 1.588 decasíl·labs i altres poemes del prevere mataroní Joan Pujol (1532-1612?).

De manera semblant, el recull eclèctic Versos per vèncer descriu bé el que Miralles defineix com la guerra “de sang i de papers” en què es va convertir l’oposició del Principat a implicar-se més, com exigien Felip IV i l’odiat valido, el comte-duc d’Olivares, en la lluita religiosa i dinàstica que enfrontava les monarquies hispànica i francesa durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). L’antologia de Miralles, que tindrà un segon volum, explica “l’esclat pamfletístic de dimensions considerables, especialment a les premses”, provocat per la revolta catalana.

Els enemics i els aliats canvien, però les formes de la propaganda no varien. El Lepant de Pujol és un poema èpic mediocre, obra d’un lletraferit típic vinculat a un actiu cenacle intel·lectual barceloní definit pel mecenatge nobiliari i pel replegament ideològic catòlic fruit del recent Concili de Trento. En una societat teocèntrica, Pujol (dels primers a Europa a escriure un poema sobre Lepant, un any o dos després) explica la batalla en clau religiosa: la inspiració divina anima els valerosos soldats cristians davant uns turcs condemnats d’entrada per una fe errònia. Setanta anys després, els quatre-cents versos del poema de Josep Català que narren la batalla de Montjuïc (1641) contra l’invasor castellà mostren les santes Madrona i Eulàlia, patrones de Barcelona, guiant i fent invencible el bàndol català, en aparença més dèbil.

A part del valor sociològic i també històric (Pujol, per exemple, es basa en testimonis directes i admet llicències narratives “per ornament de l’obra”), aquests textos revelen la vitalitat literària d’una època massa oblidada. Si Pujol és un epidèrmic hereu d’Ausiàs March, Versos per vèncer presenta una valuosa diversitat d’autors, des de Francesc Fontanella, poeta major, als anònims autors de pasquins per a la massa que apel·len, com diu Miralles, al “soroll del carrer”. El romanç heptasil·làbic, el sonet, els versos amb eco (“Diu-se que és lo comte duc... un ruc!”), la intertextualitat (el català es barreja a vegades amb el llatí o amb el castellà, fins i tot en rima) o estrofes senceres compostes només amb cognoms de soldats converteixen aquesta poesia política en un vehicle de comunicació no tan llunyà de les xarxes socials d’ara. És l’esclat del barroc: “L’excés hi campa i l’excés el daura”.