De la generositat dels déus

Un amic meu diu sempre que la bellesa física i moral és un regal dels déus. Si això fos veritat, voldria dir que els déus amb segons qui no són gaire generosos. Em va venir això a la memòria després de saber que l’Eduard Pujol, que gaudeix poc de la generositat dels déus, es dedicava (presumptament, és clar) a grapejar senyoretes.

El mateix amic meu em va dir que aquesta i altres reaccions són típiques dels fanàtics. No hi havia caigut, però és cert: sense el seu fanatisme, aquest personatge sinistre no hauria grimpat, i, si no hagués grimpat, no hauria pogut fer el que se li atribueix. Una cosa semblant va passar a l’escapolit de Waterloo: d’estudiant, era un conspicu banyabaix tirant a mediocre (els déus tampoc no van ser gaire generosos amb ell), però tan bon punt els tripijocs el van fer alcalde de Girona, ja es va creure que era el rei del món. I la funesta elecció a dit del rei Artur li va fer creure que era el rei de l’univers (bravo per la perspicàcia, Artur!). El primer es va inclinar a presumptes porqueries sexuals. L’altre, a demostrades porqueries polítiques.

Que els ciutadans hàgim de dependre d’aquests elements que ocupen el poder és una desgràcia que potser demostra que els déus tampoc han estat gaire generosos amb Catalunya. Tots aquests indesitjables tenen una cosa en comú: sempre que una persona té l’ànima buida, l’astúcia i l’ambició hi entren i se la mengen. Des d’un Pujol a l’altre, passant pel rei Artur, el Puigdemont, la Rahola (i companyia), el ratafiós i els responsables que ens roben des de l’ombra i organitzen tsunamis, tenen el mateix denominador comú: una ànima buida empastifada d’astúcia i ambició. Els manifestants fan la feina bruta gratis i ells s’inflen d’euros. És l’astúcia. Per això volen la republiqueta: per inflar-se més. És l’ambició. Qui no s’ho cregui que escolti la conversa telefònica entre la Rahola i el Madí.

La lletgesa física i moral del poder, ja a partir de Jordi Pujol, ha deixat Catalunya empastifada d’ambició i astúcia. L’única cosa divertida és que els incendiaris, els que tallen autopistes i vies de tren i embruten carrers, no s’adonen de fins a quin punt estan manipulats pels que han après tan bé la gran lliçó dels convergents: fer política vol dir fer negocis bruts. Mentrestant els manifestants, pobrets, els van votant en nom del patriotisme. Catalunya tampoc no deu gaudir de la generositat dels déus. Haurem de resar més per fer que els porcs arrasin menys?