Només un minut

El virus pot amb tot. El seu combat contra la humanitat ens té tan pendents i sabem que la nostra defensa és tan minsa que amb prou feines gaudim de treves per fixar-nos en altres circumstàncies que continuen definint les nostres vides. I quan ho fem, tot ens sembla menor. Anècdotes sense importància que venen a entretenir-nos, quan no a indignar-nos una mica més si ja estem sulfurats. Ens sobren raons. Per això, algunes notícies que en un altre moment ens haguessin atret i fins i tot interessat les arxivem al calaix de sastre de la nostra memòria. Així va passar, per exemple, amb la reunió que els tres últims presidents de la Generalitat van mantenir a Perpinyà fa tres setmanes.

El 9 d’octubre va ser el dia que Felip VI va tornar a Barcelona amb molts mesos de retard. Ho va fer acompanyat de Pedro Sánchez, i l’excusa era la concessió d’uns premis econòmics promoguts pel Consorci de la Zona Franca entre nous emprenedors. L’acte també servia per intentar enterrar la polèmica sobre la suposada distància que hi ha entre la Moncloa i la Zarzuela arran de l’impediment de l’Executiu al cap de l’Estat per presidir el lliurament dels despatxos judicials, com havia estat habitual. No fa falta recordar la baralla que es va organitzar amb el jutge Carlos Lesmes actuant com a amant ofès.

És obvi que Artur Mas va inclinar la balança del futur alterat de Catalunya quan el 8 de gener del 2016 va fer el pas al costat

En vista de l’expectació que suposava el retorn, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra van contraprogramar l’esdeveniment amb una compareixença conjunta a la històrica capital del Rosselló. Com tres tenors de l’ofensa pel seu abrupte final institucional, els expresidents van acusar el monarca de permetre i fins i tot fomentar els seus respectius destins polítics. Tres presidents, tres represaliats, van sentenciar. I, per un moment, cadascun d’ells va pretendre fer oblidar el minut que va marcar cada una de les seves vides i, de passada, les nostres. Aquell instant en què van poder prendre una decisió contrària a la que van escollir. El sospir durant el qual, com a Match Point de Woody Allen, “la pilota s’enganxa la xarxa i, per una dècima de segon, pot seguir la seva trajectòria o bé caure cap enrere”. Perquè tots tres van disposar d’aquest instant en què la sort va determinar el que ells segurament no pretenien. Però eren allà, fent de la necessitat virtut, recuperant el joc llargament estudiat i “amb por de reconèixer quina part tan gran de la vida depèn de la sort. Fa por pensar que sigui tant sobre el que no tenim el control”, reflexiona el protagonista de la pel·lícula, antic professional del tennis. O potser en aquells tres casos, sí. I van errar.

En vista dels fets, és obvi que Artur Mas va inclinar la balança del futur alterat de Catalunya quan el 8 de gener del 2016 va fer el pas al costat per facilitar el pacte entre Junts pel Sí i la CUP. Era la condició dels qui desitjaven enviar-lo a la paperera de la història, com van fer. I el que les urnes no li van donar a l’independentisme oficial es va corregir a través de la negociació amb el secessionisme alternatiu, com va descriure el president en funcions. Així deixava el camí franc evitant convocar noves eleccions, com podia haver fet, i elegia Carles Puigdemont com a relleu.

El diputat i alcalde de Girona també va tenir al seu abast el punt del partit el 26 d’octubre del 2017. Aquell dia que arribava precedit d’un fort estira-i-arronsa sobre què fer per evitar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya com a conseqüència del succeït les setmanes anteriors amb l’1 d’octubre com a data determinant. I si durant la matinada la decisió presa era convocar eleccions, la reflexió i les pressions posteriors el van portar a traslladar al Parlament la resposta que encara arrosseguem avui.

El cas de Quim Torra és la tercera evidència de com la pilota va caure on no tocava. I aquí segurament també va participar la intransigència personal d’un polític inexpert que va fer cas omís al seu entorn i als organismes propis que li van aconsellar obeir i retirar la famosa pancarta. El que es va dir públicament i privadament amb pena i ironia aquells dies sobre la tossuderia per entaular una batalla inútil, la propaganda posterior ho va reconvertir en una heroïcitat buida, com ha demostrat la sentència recent. Però, en qualsevol cas, el seu momentum el va situar a la foto de Perpinyà.

Observant com la sort buscada els va ser atziaga a tots tres, és fàcil entendre la seva justificació i que pretenguin continuar jugant uns partits que ja s’han acabat. I que instin els seus seguidors a reconfortar-los en el seu dolor i a persistir en els seus objectius, emocionalment respectables, però políticament sensibles. Exactament, i seguint el guió de la pel·lícula, per “aprendre a amagar la teva consciència sota la catifa i seguir. Has de fer-ho. Si no, allò et supera”. I tot per un minut. Només un instant.