La monarquia avui

La monarquia és una institució que té el seu origen en el sistema feudal i que va evolucionar fins a la monarquia absoluta, en què el rei concentrava tots els poders de l’Estat i on es deia que “la voluntat del rei és la llei”. La legitimació del rei és teocràtica, és a dir, que Déu l’havia escollit i, per tant, no era discutible. Les revolucions burgeses de finals del segle XVIII van tenir com a resultat les monarquies constitucionals, en les quals els poders del rei eren els que li conferia la constitució, ja que el poble era el titular de la sobirania. En una primera fase el rei conservava la condició de cap del govern i era el vèrtex del poder judicial; en l’última fase, la de la monarquia parlamentària, la constitució no confereix cap poder al rei, que té funcions merament simbòliques i protocol·làries, de caràcter formal.

Avui en dia el rei d’Espanya no té cap poder, ni pot adoptar cap mesura de política interior o exterior perquè això seria incompatible amb el sistema democràtic, en el qual, per definició, els governants són escollits, directament o indirectament, pel poble, i el rei no és un càrrec electiu, sinó hereditari. L’actuació del rei es limita a sancionar obligatòriament, amb la seva signatura, les lleis aprovades per les Corts Generals, sense que les pugui vetar, i nomenar aquelles persones que li proposi el govern. Tots els seus actes són merament formals i expressen la voluntat dels representats democràticament escollits. Tot plegat s’articula mitjançant el referendament, acte segons el qual el rei no pot actuar sol, sinó que els seus actes han d’anar acompanyats de la signatura d’un representant polític, que és el responsable d’aquell acte.

El rei Joan Carles va ser designat pel dictador Francisco Franco. Malgrat tot, això va portar l’Estat, amb la participació i la conformitat de la immensa majoria de les forces polítiques, cap a un sistema democràtic, en forma de monarquia parlamentària. Partits obertament republicans com el PCE i el PSOE van votar a favor de la Constitució amb la finalitat que Espanya es convertís, després de 40 anys de dictadura, en una democràcia. El Rei també va jugar un paper crucial per aturar l’intent de cop d’Estat encapçalat pel tinent coronel Tejero i els generals Armada i Milans del Bosch el 23 de febrer del 1981. Per tot plegat, la substitució de la monarquia no ha estat en l’agenda política de les principals forces polítiques.

Tot i això, la monarquia no és una institució actualitzada respecte a l’organització de l’Estat, perquè és hereditària i si el rei comet un delicte mentre ocupa el càrrec no pot ser jutjat perquè la Constitució estableix que és inviolable. La monarquia, per mantenir-se, ha d’exercir les seves funcions amb discreció i sense causar problemes. El rei Joan Carles no ha tingut una conducta adequada des de fa anys: té una important fortuna que no se sap d’on prové, la cacera d’elefants a Botswana, etc. Ara ha estat acusat de cobrar importants quantitats per l’adjudicació de determinades obres públiques i ha fugit als Emirats Àrabs Units. Per tot això la monarquia està molt desprestigiada entre la població d’Espanya. El problema és que la Constitució blinda la monarquia i per substituir-la per una república, en la qual la ciutadania pugui escollir el cap de l’Estat, cal modificar-la mitjançant un procediment que és pràcticament impossible d’aconseguir. Es necessita una proposta de reforma que sigui votada favorablement per dos terços del Congrés i dos terços del Senat. Després s’han de dissoldre les Corts i s’han de convocar eleccions generals, en les quals òbviament un dels elements centrals seria l’abolició de la monarquia i la creació de la república. Després, les noves Corts han de sotmetre novament la proposta de reforma constitucional a votació i a cada Cambra s’ha d’obtenir altre cop una majoria favorable a la reforma de dos terços, i finalment s’ha de sotmetre la reforma a referèndum.

Per reformar la Constitució en aquest tema és necessari el consens dels principals partits polítics per obtenir les majories parlamentàries que s’han esmentat i, de moment, el PSOE, el PP i Ciutadans ni tan sols ho plantegen.

Francesc Pau i Vall és professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra