Divideix i venceràs… fins a trencar el feminisme?

“Divideix i venceràs”, ja ho va dir Juli Cèsar, i abans que ell alguns militars grecs menys coneguts. I ho van aplicar amb vista els anglesos demostrant com el seu imperi colonial es feia fort generant dissidències entre els diversos grups a l’Índia ⎯i encara continuen dividits a dia d’avui. La tècnica funciona, no n'hi ha cap dubte, i qualsevol polític, sociòleg o opinador amb prou quòrum ho sap i no dubta a utilitzar-la.

Ens pensàvem que les dones estàvem allunyades d’aquestes picabaralles, centrades a reclamar drets que feia segles que no ens reconeixien, ajudant les nostres iguals a escapar del tràfic de persones, pendents de reclamar legislacions que impedeixin comprar nens a plaer, o ajudant les que pateixen violència masclista, entre altres mil reivindicacions.

Ens ho pensàvem, dic, i llavors va arribar bona part del postureig que envolta el feminisme en aquests últims temps i un dia vam llegir a Twitter: “Hem reorganitzat l’equip d’aquest Ministeri perquè hi hagi una presència visible de dones que pertanyin a col·lectius racialitzats. Això vol dir que no assumiré la direcció general”. El tuit era d’Alba González Sanz, d’Unides Podem. Renunciava d’aquesta manera a liderar l’àrea d’Igualtat de Tracte i Diversitat Ètnicoracial, que depèn del Ministeri d’Igualtat. La substituta va ser Rita Bosaho. Mèrits? Segur que molts, similars als de la seva antecessora, en qualsevol cas, tret que –coses del divideix i venceràs– van assenyalar des del partit: “És una persona racialitzada”. Ja ho tenim! Prova superada. Semblava que poc tenia a veure una persona de “raça blanca” contra una de “racialitzada” a la qual se li pressuposen tota mena de contratemps personals i laborals. El mateix va passar en la convocatòria del 8-M a Barcelona, “Juntes i diverses”, cap esment a les dones ni a les treballadores.

Abans de seguir, aclariré que totes les persones, incloent-hi les percebudes o definides com a blanques, és evident, estan racialitzades perquè pertanyem a una raça, la humana. O a una aparença catalogada en un context cultural i la seva història. És obvi. No cal dir, doncs, que no sembla adequat utilitzar aquest terme per referir-nos únicament a persones “no blanques” i que aquest tret no fa ningú més adequat per a cap lloc de treball. Mentre que el seu ús sí que és... diguem-ne, una mica racista.

Però estem en temps de la minoria, i de la minoria de la minoria, i segur que em recriminaran que no pensi en la discriminació que pateixen les dones negres, o gitanes, o... Per descomptat, igual que cal pensar i reivindicar els drets de les kellys, les treballadores de les fàbriques o les prostitutes. Moltes de les quals, tot i ser blanques, segur que han viscut situacions de desprotecció iguals o pitjors que algunes “racialitzades”. Que potser mereix menys atenció una prostituta russa que una somali?

No podem banalitzar el racisme des del feminisme, igual que no podem deixar que ens tractin d’homòfobes per oposar-nos als ventres de lloguer, ni de trànsfobes quan defensem que la dona és el subjecte del feminisme

Recentment des del Parlament, ERC se sumava al "divideix i venceràs" i amb el president Roger Torrent al capdavant reclamava el seu Pla d’Igualtat, no la igualtat dels sexes, sinó “la diversitat representada en termes d’edat, de racialització, de diversitat funcional o d’orientació sexual i identitat de gènere”. Una queixa semblant llegíem a l’informe On són les dones, on ja no era important només la presència de dones als mitjans de comunicació, sinó la participació de persones “no blanques”. De fet, posats a demanar: “On són les dones gitanes? On són les dones afrodescendents? On són les dones musulmanes? On són les dones llatinoamericanes no blanques? On són les dones asiàtiques?”.

Anys reclamant el nostre dret que no consti el sexe al DNI perquè resulti que en les ofertes de feina que surtin del Parlament català, o es reclamin als mitjans, hagin de tenir en compte el desig sexual, la raça o la creença religiosa.

De nou al principi: “Divideix i venceràs”. Tu ets blanca, em diran, i em voldran situar en un lloc privilegiat, restant legitimitat a les meves reivindicacions feministes i banalitzant la discriminació que pateixo com a dona. Però és que no podem banalitzar el racisme des del feminisme, igual que no podem deixar que ens tractin d’homòfobes per oposar-nos als ventres de lloguer, ni de trànsfobes quan defensem que la dona és el subjecte del feminisme. Potser hauríem d’allunyar-nos de tant relativisme cultural mal entès i centrar-nos en les reivindicacions que ens interpel·len i uneixen totes les dones, perquè les opressions les vivim aquí, als Estats Units o a Somàlia, perquè si dividim el nostre col·lectiu en petits col·lectius no aconseguirem fer realitat les nostres demandes. Per això, no podem oblidar que som dones i que les feministes hauríem de defensar “La unió fa la força”, perquè no volem que ens enfrontin, volem estar unides.