L’última resistència musulmana de Mallorca

El 1229 les tropes de Jaume I d'Aragó van establir un setge a Madina Mayurqa, l'actual Palma, a Mallorca. Entre 20.000 i 30.000 musulmans van morir. Però uns 15.000 van aconseguir fugir i plantar cara, encapçalats pel cabdill Xuaip. Encara van aguantar dos anys més fins a la seva rendició. Tot i així, uns 3.000 supervivents es van refugiar a la zona muntanyenca septentrional de l'illa, on van viure amagats dos anys més en una alqueria envoltada de defenses militars.

Els arqueòlegs Jaume Deyà, director del Museu de Sóller, i Pablo Galera han reconstruït ara el final d'aquesta resistència i, després de 10 anys de feina, han pogut delimitar l'extensió de l'assentament –més de 160.000 metres quadrats–, així com els materials que els seus habitants utilitzaven en la seva vida diària. Només hi ha un problema: el lloc, conegut com a Almallutx, va ser inundat als anys setanta per construir el pantà del Gorg Blau. Cada vegada que pugen les aigües, l'alqueria i la seva història desapareixen.

Va ser un peregrí musulmà que anava cap a la Meca l'any 902 que els vents van portar fins a les llavors ignotes illes Balears per als àrabs. Va informar l'emir de Còrdoba del seu descobriment i aquest les va adoptar de seguida i les va anomenar Illes Orientals d'Al-Àndalus. Després es van convertir en taifa independent, el 1114 van ser guanyades pels almoràvits i el 1203 pels almohades, fins que la invasió del rei aragonès va posar fi al domini musulmà. Només van quedar els supervivents que s'havien amagat a la serra de Tramuntana.

El rastre del que va passar amb aquells fugits es perd, tot i que la Crònica de Jaume I i l'anomenat Llibre de Repartiment, escrit per un àrab, fan algunes mencions a l'existència de l'alqueria d'Almallutx (Almeruig, en català medieval) i als seus sis molins hidràulics. Una acta notarial del 1276 parla també que a la comarca s'havien trobat murs de més de 300 metres de longitud amb cabanyes, que corresponien a una fortificació d'aquell període. Però no va ser fins al 1595 quan un capellà de la zona va parlar de l'existència d'un gran poblat "de temps dels moros" i que encara es distingien les restes d'una mesquita.

El 1970, abans que les aigües ho inundessin tot, alguns arqueòlegs locals, encapçalats per Manuel Fernández-Miranda, van dur a terme una petita excavació que va retornar a la llum les primeres restes: murs i ceràmica. Les van catalogar com a àrabs, però no van poder establir la seva cronologia exacta. No obstant això, el 2001, tot va tornar a ser visible gràcies a la forta sequera que va afectar l'illa aquell any, cosa que va permetre a Deyà i Galera emprendre les primeres investigacions de manera sistemàtica. A partir de llavors, i quan la falta de pluges ho ha permès, s'ha pogut reconstruir que els refugiats van viure "com animals per falta d'aliments", explica Deyà, "a causa del setge militar". "Van baixar a Sòller a intentar fer un pacte amb els cristians, però tot va ser en va... Van haver de practicar canibalisme per sobreviure, fins que el 1232 va acabar la conquesta de l'illa", afegeix l'arqueòleg. No obstant això, uns pocs van aconseguir refugiar-se en coves de les muntanyes, però van ser caçats gradualment per ser venuts com a esclaus. En torn del 1240 es va donar per acabada la resistència. 

Les investigacions han permès, a més, rescatar restes d'un gran entramat urbà amb els habitatges cremats, una mesquita i el seu mihrab, un cementiri amb restes humanes i nombrosa ceràmica de l'època, incloses les claus de diverses cases. Igualment, s'han rescatat reixes de llaurar, molins manuals, esquelles, fusaioles, les pedres circulars que es feien servir en els telers, a més d'una bacina, amb una inscripció que fa referència a la bona sort, i una gran gerra que ha estat analitzada al laboratori. S'hi han detectat pol·lens de safrà, llimona, olivera, cosa que indica que es va utilitzar per conservar aliments.

L'esmentada acta notarial del 1276 i altres referències documentals han servit als experts per rastrejar tot l'entorn de l'alqueria no afectat per les aigües del pantà. Així han trobat refugis i fortificacions defensives. "Es van refugiar esperant reforços del nord d'Àfrica, però aquests no van arribar i va ser el seu final", afegeix Deyà. De les 16 hectàrees del jaciment, només s'ha excavat menys d'un 1% a conseqüència de la pujada del nivell de les aigües. "Tot i l'escàs espai investigat, ja tenim una lleugera idea del que va passar. El que queda per descobrir pot ser apassionant", conclou l'arqueòleg.