Catalans i jueus

L'historicisme sempre ha estat coartada dels nacionalismes. Però hi ha graus. Quan ho fa servir algú de l'exímia altura ètica de Clara Ponsatí, aferreu-vos a la decència. L'exconsellera fugida va reconèixer, quan ja era tard, que la tardor desobedient del 2017 les elits indepes “estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol”, és a dir, enganyaven els ciutadans.

També ha enganyat vilment a l'hora d'accedir al Parlament Europeu. No quan va dir que “un dels crims més seriosos contra el poble jueu va tenir lloc el 1492 quan els anomenats Reis Catòlics van ordenar l'expulsió dels jueus de Sefarad”, una acció que va ser “admirada per Adolf Hitler i que aquest va intentar superar”.

No per això. Té raó. Ja ho va escriure fa més de 70 anys el gran Américo Castro: “La persecució dels hebreus [...] va fer sorgir aquella forma única de vida espanyola en què religió i nació van confondre els seus límits, un antecedent dels Estats totalitaris amb un partit únic imposat per la violència” (Espanya en su historia, Losada, Buenos Aires, 1948).

El que Ponsatí falseja és l'abús polític de la data: quan afirma que l'expulsió del 1492 va ser “el primer episodi d'antisemitisme d'Estat”, o menteix, o ignora... o va de farol.

Rebobinem un segle. “La prosperitat relativa, els centres culturals, en fi, la vida als calls [barris jueus] es va acabar el 1391” en ser “destruïdes o almenys arruïnades totes les comunitats jueves catalanes”, ja que a més dels “robatoris i destruccions” d'un alçament popular en contra seva (acusades des de mitjans de segle de provocar les pestes negres), “la política reial va acabar de completar l'acció del poble amb la confiscació d'edificis, objectes de culte, llibres i béns dels difunts; tot va anar al tresor del monarca i es va repartir entre la seva gent”, recopila Carme Batlle en la magna Història de Catalunya, dirigida per l'incontestable Pierre Vilar (volum 3, Edicions 62, 1988).

La política reial catalana va practicar, doncs, l'antisemitisme d'Estat un segle abans que els Catòlics: sota Joan I, un comte-rei catalaníssim, el penúltim del casal de Barcelona que va regnar a tot Aragó. Però, compte, també la ulterior i definitiva expulsió del 1492 va ser codecidida pel rei propi dels catalans (i aragonesos i...), Ferran el Catòlic. Subratlleu-ho: el 1492. Dos segles abans del 1714, data que el nacionalisme català considera terminal per a la sobirania i l'existir de Catalunya. Així, l'horrorós crim del 1492 no és exclusiu de Castella. Els nostres ancestres catalans, els de Ponsatí i els meus, també el van cometre.