Càlid Bach amb esperit nadalenc

La música de Johann Sebastian Bach és una passió constant en la vida personal i artística del violagambista i director d'orquestra català Jordi Savall. Ho és en el pla espiritual i també com a compositor de capçalera del moviment historicista amb instruments d'època, del qual és un dels seus grans pioners. Després d'ampliar el seu llegat sobre Bach amb interpretacions de les seves grans Passions, el Magnificat i la Missa en si menor -totes elles gravades en el seu segell AliaVox-, Savall ha dirigit, per primera vegada en la seva carrera, l'Oratori de Nadal, BWV 248 en dos concerts consecutius en el Palau.

Majestuós, espiritual, càlid i amb detalls de musicalitat exquisida. Així van sonar en el primer concert les primeres tres cantates del cicle de sis que integren L'Oratori de Nadal, destinades a commemorar les diferents festivitats entre Nadal i Reis l'hivern del 1734, quan Bach exercia el càrrec de Kantor a la ciutat de Leipzig. Hi va utilitzar amb habilitat i brillantor la tècnica paròdica, reutilitzant i adaptant anteriors partitures al nou text litúrgic.

A Espanya, la primera audició íntegra va tenir lloc el 22 de desembre del 1969 al Palau, interpretades per l'Orfeó Català i l'Orquestra Ciutat de Barcelona (actual OBC) sota la direcció de Lluís Maria Millet. La doble sessió del cicle Palau Bach ha celebrat amb goig els 50 anys de tan singular efemèride en el temple modernista, i ho ha fet amb una lectura de Savall marcada pel rigor estilístic i la recerca d'una emoció musical sense la mínima distorsió romàntica.

L’avantatge principal de les interpretacions bachianes de Savall és la qualitat instrumental i coral de Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya, amb una saludable combinació de virtuosisme, transparència sonora, musicalitat i finor de cambra a l'hora de subratllar la perfecció de l'escriptura de Bach.

El bon pols, la inspiració i l'energia de Savall -va oferir les tres cantates sense descansos, amb breus pauses per a l'afinació i va demanar al públic que reservés els aplaudiments per al final de la vetllada-, va assegurar la fluïdesa i la lluminositat coral. En l'equip de solistes vocals va destacar l'expressivitat, calidesa i domini de l'estil del contratenor Raffaele Pe, que va brindar els moments de més extraordinària bellesa vocal; la soprano Katja Stuber i el baix Thomas Stimmel van resoldre amb bon estil les seves intervencions, però el tenor Martin Platz va alternar encerts expressius amb una emissió irregular.