Fons voltor i llei de la selva

La Carmen té 40 anys i quatre fills. Ha estat víctima de violència de gènere per part de la seva parella més recent. Fa uns dies ha estat desnonada del seu habitatge en una petita localitat de l’àrea metropolitana de Barcelona, perquè, malgrat que tenia un contracte laboral de 1.000 euros al mes i més de 25 anys cotitzats a la Seguretat Social, no pot fer-se càrrec del manteniment de la seva família i dels 600 euros del lloguer. Els quatre fills han trobat acomodament amb el seu pare i primer marit —amb mobilitat reduïda i sense feina—, mentre ella viu en una pensió. La situació de la Carmen —nom fictici— és un exemple de com la precarietat condemna més que el Codi Penal quan no es pot fer front a un lloguer que, per raonable que sembli, es menja el 60% dels ingressos.

Igual que la Carmen, la María, de 35 anys, també ha estat víctima de maltractaments. De la nit al dia es va quedar sense res. Fa 10 anys dormia amb el seu fill a l’interior d’un BMW negre. “Un noi em va dir llavors que em llogava un pis per 350 euros; em van fer un contracte”, explica. La María va convertir en acollidor per a ella i per al seu fill —que ara té 16 anys— el pis del carrer Còrdova de Badalona. Amb feines esporàdiques i l’ajuda intermitent de la renda d’inserció, primer, i la renda garantida de ciutadania, després, ha tirat endavant.

La defensa de persones en risc d’exclusió és patrimoni d’ens que supleixen l’Administració

Però aquest lliure mercat que veu benefici fàcil on abunda la precarietat social ha posat els ulls a l’habitatge de la María. El pis és ara propietat del fons voltor Cerberus-Divarian, a qui el BBVA va vendre la seva cartera immobiliària. A finals d’aquest mes venç el contracte i la María ha rebut la notificació que no l’hi renovaran. Divarian no hi entén, de precarietat. És el més dur dels fons voltor. Únicament l’ocupa i el preocupa el negoci immobiliari. En els punts on els bancs, per no veure esquitxat el seu nom per l’escàndol, s’avenen a negociar, Divarian es tanca en banda, coincideixen a assenyalar tant des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) com de l’associació Sant Roc Som Badalona. Aquest mes que comença, a Badalona l’esperen almenys 30 desnonaments, dels quals 10 van a càrrec de Cerberus-Divarian.

Els casos de la María i la Carmen són dos exemples de la desídia i inoperància de les administracions a l’hora de defensar els ciutadans. Les dues dones formen part d’un col·lectiu especialment vulnerable, víctimes d’aquesta violència masclista que el nacional-populisme i els seus aliats pretenen blanquejar semànticament, rebatejant-la com a violència domèstica. Només treballadores socials i plataformes de defensa del dret a l’habitatge assumeixen com a pròpia una causa que haurien d’encapçalar les administracions. El Govern català té eines per combatre aquestes situacions i no les utilitza, ja que els pisos buits de grans tenidors podrien haver passat d’acord amb la llei 24/2015 al parc públic de lloguer, segons han denunciat reiteradament des de la PAH. La defensa de les persones en risc d’exclusió social s’ha convertit en patrimoni d’entitats que estan desenvolupant les tasques de suplència en la protecció dels drets ciutadans que no assumeixen les administracions, ni tan sols quan hi estan obligades per llei.

És urgent limitar els preus dels lloguers, augmentar un parc públic i acabar amb la precarietat laboral

La paràlisi política del Govern de la Generalitat es complementa en ocasions amb el discurs criminalitzador d’alguns ajuntaments (fins i tot autotitulats d’esquerra) contra l’ocupació d’habitatges, un camí tan il·legal com natural que deixa el lliure mercat als qui viuen en precari. Els 55 desnonaments diaris que viu Catalunya i les 1.339 famílies que esperen des de fa més de dos anys un pis d’emergència social són el testimoni punyent d’aquest paisatge que estan deixant l’especulació i el negoci dels fons voltor, desitjosos de vendre lots d’habitatges a inversors més petits per buscar negoci de rendibilitat immediata. No importa el cost social de l’operació.

És urgent limitar els preus dels lloguers, cal augmentar un parc públic que amb prou feines arriba a l’1,5% dels habitatges existents a Espanya i acabar amb la precarietat laboral d’una economia que creix però no reparteix. La paràlisi pressupostària dels Governs de Madrid i Barcelona i els seus respectius càlculs electoralistes no contribueixen a la recerca d’aquestes solucions raonables que demanda el sector més vulnerable de la ciutadania. Perquè allà on les administracions no faciliten la cohesió social, triomfa la llei de la selva.