L’editorial de ‘Polònia’

Quan tothom creia que el Polònia d'ahir tindria el celebèrrim “Quins collons!” de Torra com a eix central, va resultar que era una peça menor a un programa que es va presentar com a “especial postsentència” i que va tenir un segon registre molt poc habitual. L’escena final, abans dels títols de crèdit, va ser un homenatge, poca broma, als polítics presos que van sortir entre reixes dient bona nit al dret de manifestació, a la llibertat d’expressió, a la presumpció d’innocència... i l'últim, Jordi Cuixart, repetint “ho tornarem a fer”. Va ser una escena amb un tractament similar a la que l’any 2017 van dedicar-los mostrant les perruques que feien servir els actors que els imitaven. Ahir, l’únic moment graciós de la seqüència va ser la imatge final dedicada al paracaigudista penjat del fanal i queixant-se del soroll que feien aquests independentistes.

Però si bé aquesta prudència d’aparcar l’humor pot ser comprensible davant de la situació personal dels protagonistes del comiat, no va ser gaire encertat que tot el programa s’organitzés al voltant d’un diàleg entre un pare alliçonador, en off, i els seus dos fills, mentre ell els explicava què havia passat aquelles dues setmanes (els fills ja viuen en una Catalunya on la presidenta de la Generalitat és Beatriz Talegón). Un diàleg que va tenir un tracte diferent dels esquetxos d’humor habituals, amb voluntat editorial. Un editorial que després va tenir la seva formulació més crua en la frase d’un Franco exhumat, passejant-se pel carrer i que, veient policies atonyinant, troba que el país està “igual que el vaig deixar”. Home, la democràcia, amb totes les seves fragilitats, no pot assimilar-se al franquisme. Hi va haver alguna altra relliscada menor. Per exemple, deixar que, a una peça musical, Santiago Abascal (Vox) profani l’Imagine de Lennon i Ono.

El programa va dedicar a les policies, d’aquí i d’allà, els acudits més hostils. També van rebre la premsa espanyola, la magistratura, el rei, els governs, d’aquí i d’allà, i els manifestants violents, aquests últims amb molta menys intensitat. Hi va haver un repartiment desigual d’aparicions i clatellades.

I el gag dels collons i Torra? Doncs, secundari. Es va veure com el president de la Generalitat assajava una resposta per sortir a la televisió, calculant-ne el calibre. Des d’un tovet “càsum l’olla” fins a gesticulacions més vistoses. En tot cas, la millor part del gag se la va emportar Pedro Sánchez, que, finalment, trucava a Torra perquè com que havia de guanyar un Quién quiere ser millonario, recorria al comodí de la trucada. Una trucada fallida perquè no podia reprimir l'exigència que denunciés la violència i amb això va esgotar el temps.

El Torra que vam veure ahir pot ser un inútil, però no té la dolenteria del governant espanyol. L’humor ha de ser un corcó torracollons –dit de manera oportunista–, ha de pessigar amb criteri, però sense indulgències parcials. No va ser el cas.