Sam Neill: “Ningú ha aconseguit sobreviure a ‘Parc Juràssic’. No hi ha final feliç a la saga”

Sam Neill (Omagh, Irlanda del Nord, 72 anys) recol·loca la taula per apropar-se la gravadora i es toca el serrell. Aquests cabells l'han acompanyat tota la seva carrera: des dels seus inicis a Nova Zelanda, país natal del seu pare i on la família de Nigel John Dermot Neill —el seu nom autèntic— es va traslladar quan la futura estrella tenia set anys, i quan va saltar a la fama el 1977 amb l'australiana Perros de presa. El serrell va seguir a El final de Damien (1981), La posesión (1981), la sèrie Reilly. As de espías (1983), Un grito en la oscuridad (1988), Calma total (1989), La caza del Octubre Rojo (1990), El piano (1993), El hombre bicentenario (1999), El último cazador (2011), A la caza de los humanos (2016)... I per descomptat, a la saga Parc Juràssic. Aquesta entrevista es va fer fa 15 dies al festival de Sant Sebastià, on es va projectar La decisión, i pocs dies abans que es fes públic que Neill torna amb els dinosaures a Jurassic World 3. A Sitges, que va arrencar dijous a la nit, rebrà el Gran Premi d'Honor per la seva aportació als gèneres fantàstic i de terror.

Amb un te a la mà, Neill és franc i divertit. Té la sensació que la seva carrera ha sobreviscut a Parc Juràsic? “Ningú ha sobreviscut a Parc Juràssic. No hi ha final feliç a la saga dels dinosaures”. Però dies després es va anunciar que Neill tornarà a encarnar Alan Grant.

A La decisión algú recorda un vers del grup The Magnetic Fields: "Els dies avancen a poc a poc, els anys van molt de pressa". Un actor sofreix aquesta contradicció? "Va, igual que tots. El temps té un comportament molt estrany. De criatura, odiava l'escola. Ara, arriba el Nadal i et planteges com ha passat l'any tan ràpid. En fi, jo penso seguir rockanrolejant tota la meva vida". Més seriós, recorda que La decisión parla sobre el trànsit de la vida a la mort de forma digna quan el físic falla: "Sé una mica de què parlo, perquè la meva mare va patir demència, malaltia que la va fer profundament infeliç. A l'Estat de Victoria [a Austràlia, on viu l'actor], l'eutanàsia no està legislada... Jo sé perfectament què vull per mi si les coses van malament. En molts països hi ha una resistència tenaç a legislar el suïcidi assistit, i és per culpa de l'Església. Crec que no és cosa de l'Església que decideixi com puc viure o morir".

Malgrat el seu currículum, Neill mai ha tingut un pla professional. "És cert al món del cinema. No sé què faré a mitjà termini. Encara que sé que a l'agost del 2017 estaré cantant, tinc un concert programat. De la resta diré que ha estat una carrera poc convencional perquè ha estat producte de l'atzar", confessa. "D'altra banda, soc viticultor, tinc quatre vinyes, i estic molt lligat al meus raïm, els meus animals i la meva família. Així que aquesta etapa la meva vida és absolutament predictible, marcada per les quatre estacions". Per cert, els seus animals tenen tots noms de famosos: "Clar, perquè, qui s'atreviria a menjar-se una vaca anomenada Susan Sarandon?". Li donen moltes alegries les vinyes? "Sí, i zero diners. I prefereixo la felicitat als diners". Neill explica que les seves vinyes es cuiden a mà perquè el raïm és de la varietat pinot noir. "Ara porto les ungles netes, però habitualment vaig brut com un granger".

Per això li agrada el cinema orgànic. "No em facis dir noms, però en molts llocs es roden pel·lícules com si estiguessis en una fàbrica. Prefereixo pel·lícules que siguin com productes artesanals". Aquí entra un dels genis actuals del cinema, amb el qual Neill ja ha treballat en dues ocasions: Taika Waititi. "M'enorgulleix haver treballat amb ell. És un geni salvatge, valent, capaç de saltar-se qualsevol convenció. I és un amant de tots els gèneres". I a Neill quin gènere li falta? "He fet molts llargmetratges amb cavalls, però no he actuat en un western canònic. Jo vaig créixer veient westerns. És l'únic esborrall de la meva carrera".

Abans d'acabar, Neill assegura que si es creués amb el jove Nigel Neill li aconsellaria que no fos "tan ansiós". "Tot anirà bé. Jo era un nen molt nerviós, i amb el temps he vist que es menysvalora l'ansietat infantil. Als nens els preocupen coses que els adults menyspreem massa ràpidament". Una reflexió que el porta als Estats Units i a l'actualitat: "Em sembla increïble com d'infeliç és la societat nord-americana. I un dels grans èxits del segle XX va ser la creació de la Unió Europea. Com pot plantejar-se el Regne Unit en una absurda i eixelebrada decisió abandonar-la? El Brexit és un senyal de l'onada nacionalista xenòfoba que creix a Europa"