El Patrón

“Aquella d'allà”. Aixecant la mà esquerra del timó, l'Osvaldo estén el braç i assenyala. Assenyala a l’horitzó una petita illa, allargada, sense més promontoris ni alteració visible que la teulada d’una casa amagada entre l’espessa vegetació que cobreix l’arxipèlag del Rosario. Al davant, Cartagena de Indias.

“Jo vaig néixer al mar, sap? La meva mare són aquestes aigües. Ajudava el meu tiet. Aquell dia anava amb ell i amb el meu cosí per fer el trasllat contractat per un grup d’homes. No sabíem qui eren, ni de què es tractava ni que ens retindrien allà fins que volguessin anar-se’n. La broma va durar una setmana”. Segrestats? No, perquè no els va faltar res. "Només que no ens podíem moure de la zona de servei on ens van instal·lar. Si volíem anar a qualsevol lloc, sempre apareixia un vigilant que ens deia que no. Ni apropar-nos a la casa principal ni moure’ns per l’illa. Al cap dels dies, ens van manar que els retornéssim. Només que a un altre punt de la costa. Els vam deixar a la desembocadura del riu”. Ni tan sols en aquell moment va saber qui era que donava les ordres ni de què es tractava. L'Osvaldo no tenia més de 10 anys. “Ho vaig descobrir pel noticiari que va informar de la seva mort. Jo només vaig saber que al meu tiet li van pagar un milió de pesos”. Eren molts diners. “Li va sortir a compte, això sí”, conclou somrient.

Pablo Escobar va morir el mateix dia que va néixer. El 2 de desembre del 1993 queia abatut pel cos d’elit de la Policia. Fernando Botero ho va plasmar en dos llenços que va donar al Museu de Medellín. En un, el primer que va pintar, Escobar hi apareix amb una pistola a la mà, camisa blanca descordada, descalç, amb les cames doblegades iniciant la caiguda i envoltat de bales perfectament alineades. Unes li impacten al tors inflat i hi deixen taques de sang. D’altres, com si fossin mosques, s’acosten o superen el cos que, en el segon quadre, ja està estirat. En tots dos, l’acció es pinta sobre les teulades de Medellín, la ciutat dels seus desitjos, ambicions, delictes, crims i venjances. I és sobre els carrers d’aquesta ciutat on, avui, joves que no van conèixer aquells anys de plom i mort duen samarretes amb la cara del Patrón, batejat com a Pablo perquè, com l’apòstol, “va ser avesat en les arts del mal però després es va consagrar fins a oferir la vida al servei de Déu”. Atribució d’Alonso Salazar a la mare del principal narcotraficant conegut a La parábola de Pablo, probablement el llibre més fidel als fets que van commoure Colòmbia l’últim quart del segle passat. Un llarg període que continua estenent la seva ombra negra com a herència conjunta i complexa del narcotràfic, la corrupció, les milícies comunistes, els paramilitars, les FARC i els silencis còmplices, complaguts i complaents de la classe dirigent d’una societat malalta de poder i passió sempre perdonada per sacerdots que a canvi de donatius aplicaven la pena del pecat venial.

“No caigueu en les drogues”, els deia Escobar a joves emocionats amb el seu discurs populista de postulats esquerranosos mentre els facilitava armes, motocicletes i motius per matar

No en van quedar al marge bona part de polítics intimidats, altes esferes militars enriquides ni jutges prevaricadors antecessors dels avui investigats per haver organitzat “el càrtel de la toga”. Tot barrejat, perquè, tot i els orígens dispars, cap d’aquests conceptes s’entén avui sense la resta, dibuixa el paisatge de la Colòmbia actual. La que observa l’arribada del turisme morbós per seguir a ritme de reggaeton rutes sobre l’home que va impedir governar tres presidents i va canviar el llenguatge, la cultura, la fisonomia i l'economia del país. El ric a qui Forbes va atribuir 2.000 milions de dòlars que ell, com un Robin Hood andí, deia que redistribuïa entre les classes populars de les quals procedia. Per això, encara avui, alguns el veneren. Per les ajudes rebudes, des d’habitatge i feina a pa i futbol, passant per la dignitat reconeguda a costa de la mort.

Una ràpida ullada a la cartellera actual de Netflix ofereix fins a una desena de sèries de narcos de diversa estirp. Encapçalada per la que reviu la història del mateix Pablo Escobar de qui Amazon anuncia un conjunt de més de dues dotzenes de llibres vinculats també a la seva família, les seves accions i les seves conseqüències novel·lades. Des del potencial blanqueig del personatge, a qui se li atribueixen 4.000 homicidis directes, al corresponent dolor sembrat sobre una societat que el món observa amb el recel d’un etiquetatge que, 25 anys més tard, la manté com la promotora d’un model delictiu exportat i desplegat pels carrers de les grans ciutats occidentals per mantenir el control d’un mercat tan condemnable com emergent.

“No caigueu en les drogues”, els deia Escobar a joves emocionats amb el seu discurs populista de postulats esquerranosos mentre els facilitava armes, motocicletes i motius per matar. Això sí, sempre sota la protecció de la Mare de Déu dels Sicaris.