Un modest suggeriment: sobre la Caputxeta Vermella i altres clítoris

El pitjor dels clàssics és la seva virtut més extraordinària: que ho són perquè podem usar-los de moltes maneres. El col·legi de Barcelona que va exercir el seu galdós escrutini amb aquest conte i d’altres de semblants va oblidar que els contes refuten qualsevol possibilitat de ser aixafats per una interpretació única. M’atreviré a oferir-los-en una, perquè la considerin un exemple que una caputxeta vermella pot arribar a ser molt subversiva.

Abans, una presentació: he ensenyat molt de temps història dels llibres i de la lectura a la Universitat de Barcelona, i qualsevol estudiant sap que el que avui considerem “literatura infantil i juvenil” és un invent modern, que es va anar creant a partir de la diferenciació de públics, cap a finals del segle XVIII. Després, amb les compilacions romàntiques, moltes de les llegendes més brutals i sagnants, entre les quals hi ha La Caputxeta Vermella, es van ser endolcint. Ja Perrault n’havia rebaixat truculència. Però això tant li fa: remeto els pares preocupats de l’escola que ha suggerit suprimir el conte al volum corresponent de la Historia de la lectura en el mundo occidental, de Chartier i Cavallo.

Dic “llegendes brutals i sagnants” amb tota la intenció, però no dic que siguin patriarcals, o, almenys, només patriarcals. Potser siguin ben al contrari.

De què tracta aquest conte en les seves versions ensucrades, sense els exercicis de bestialisme i canibalisme que Perrault va suprimir?

Una mare i la seva filla viuen soles al límit d’un bosc. A l’altre costat del bosc viu l’àvia. Tres dones: tres edats. La mare fèrtil, la nena que es convertirà en fèrtil, l’àvia no fèrtil. Malgrat conèixer els perills del bosc, la mare fèrtil envia la nena, a prop de la pubertat, a portar menjar a l’àvia. Per què la nena va guarnida amb una cosa tan cridanera com una caputxa vermella? A vegades s’ha interpretat que aquesta caputxa vermella és un senyal que atreu els predadors del bosc. I ho és: és un clítoris en estat de turgència. La mare ha intuït obscurament que tindrà una rival i se’n desprèn. El lliurament a l’àvia, que no pot ser rival. Per descomptat, no soc la primera a llegir d’aquesta manera el conte: ho han fet psicoanalistes, folkloristes i compiladors.

Hi ha versions en què el caçador no arriba, hi ha altres que el llop fuig després de menjar-se la nena i l’àvia. Però això tant és: el que és subversiu i insuportable del conte no resideix allà. Resideix al clítoris que travessa el bosc, que s’exhibeix i que no té por de mostrar-se. A més: hi ha versions en què la nena és un nen; potser el clítoris sigui un gland. O sigui, les dues coses alhora. Tampoc hi fa res: un nen o una nena o potser un ésser que no sap si és nen o nena, avisen que porten alguna cosa que té a veure amb la sexualitat i que només a través de la forma indirecta de la ficció la incorporem i la convertim en fantasia.

No es tracta de comunicar aquesta obvietat a les nenes i als nens que llegeixen el conte. Com tampoc no es tracta d’explicar-los les raons per les quals tremolen i gaudeixen amb l’infanticidi de Hansel i Gretel, amb els talons sagnants de les germanastres en La Ventafocs, o amb la cesària feroç del llop dormit en Les set cabretes. Es tracta, al contrari, de respectar la seva capacitat per projectar, manipular, fragmentar i jugar sense que els adults els envaeixin. Ells sols, soles, solis. Això és una biblioteca.

Nora Catelli és professora de la Universitat de Barcelona i premi Anagrama d’assaig.