L’intercanvi de suports

Miquel Iceta, el veterà líder del PSC, ha donat una nova mostra de sensatesa en avançar que si els diputats del PDeCAT i ERC al Congrés voten a favor dels Pressupostos de l’Estat presentats pel Govern de Pedro Sánchez, els diputats socialistes catalans estaran disposats a negociar al Parlament el seu suport als Pressupostos de la Generalitat per al 2019. Alguns portaveus del PP i Ciutadans s’han esquinçat farisaicament les vestidures per aquesta eventual connivència amb els independentistes. Però la veritat és que una correspondència d’aquest tipus és tot menys una novetat. Es va fer als temps de Felipe González i Jordi Pujol i en els de José María Aznar i Jordi Pujol. Fins i tot en els anys, més recents, de Mariano Rajoy i Artur Mas. La idea d’aquests suports pressupostaris mutus va ser proposada ja fa unes setmanes per la cap de files de Catalunya en Comú i alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Ella va ampliar la fórmula i va incloure també el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona en l’intercanvi.

Ara que els tres partits de la dreta espanyola s’afanyen a sostenir-se mútuament per governar a Andalusia, no hauria de sorprendre ningú que les forces que l’any passat van formar la majoria parlamentària perquè triomfés la moció de censura contra Rajoy repetissin la fórmula per donar viabilitat pressupostària als Governs d’Espanya, de Catalunya i de Barcelona. Tenen una gran responsabilitat. Si el PP, Ciutadans i Vox es posen d’acord per donar-se suport on els interessa, per què no ho han de fer d’altres on els convingui en funció dels seus respectius interessos?

L’argument que s’alça contra aquesta operació de suport creuat és el del cordó sanitari. És a dir, assenyalar algun o alguns partits com a empestats amb els quals no hi té cabuda cap mena d’acord. Per a uns és Vox. Per a uns altres són els independentistes catalans i bascos. És la fórmula que en alguns països europeus s’utilitza per mantenir allunyats dels governs els partits de l’extrema dreta. A França, per no anar més lluny. Hi ha veus que ho proposen respecte de Vox a Andalusia. Al mateix temps, els dirigents del PP, Ciutadans i Vox fa mig any que recriminen dia sí, dia també a Pedro Sánchez que accedís a la presidència del Govern gràcies a una suma de vots entre els quals es comptaven els d’ERC i el PDeCAT.

El problema dels cordons sanitaris és que serveixen mentre l'aritmètica parlamentària ho permet

El problema dels cordons sanitaris és que serveixen mentre l’aritmètica parlamentària ho permet. Però quan no és així, quan l’aritmètica obliga a buscar suports on sigui, encara que sigui en territoris ideològics aliens i indesitjats, apareixen afinitats amagades i negades fins llavors. Aquí i a Europa, on l’extrema dreta governa en diverses aliances amb els conservadors. Tothom sap que Vox és una branca escindida del PP i tothom sap també que entre les afinitats de les dretes a Espanya destaca, en primer lloc, la de pertànyer al tronc comú del conservadorisme nacionalista. Aquest és el poderós ciment que els uneix entre si i amb Ciutadans. Per això no hi ha ni hi haurà cordó sanitari entorn de Vox. És cert que hi ha motius per a una extraordinària preocupació respecte a l’ideari de Vox, perquè aporta guerracivilisme al debat polític espanyol i conté elements tan retrògrads com un masclisme desfermat. Però això no se soluciona amb cordons sanitaris, sinó resolent la crisi constitucional a Catalunya i afrontant les causes de la violència de gènere.

Les úniques dretes que no pertanyen a aquest tronc politicoideològic de la dreta espanyola són el PNB i els hereus de CiU, avui el PDeCAT, que venen d’altres universos ideològics i nacionals. Això és el que els confereix la particular condició de frontissa al Parlament espanyol, quan l’aritmètica ho exigeix. Això és el que els va permetre donar suport a la censura a Rajoy i en bona lògica hauria de ser el que ara els portés a entrar en una operació de suports pressupostaris mutus entre els governs que es troben en minoria parlamentària.

La proximitat del judici als dirigents del moviment independentista català complica extraordinàriament tot el panorama polític i redueix la capacitat de maniobra dels actors. Però no està escrit enlloc que una bona dirigència política s’hagi de deixar endur per la fatalitat. Dirigir una administració amb uns pressupostos prorrogats és pitjor que fer-ho amb els pressupostos anuals corresponents. És així de senzill per a cadascuna de les parts. Val per a uns i per als altres. Cedir davant del tremendisme sempre és un error.