La dona sense ombra

Acostuma a donar la cara a l’inici de les representacions, afrontant els problemes amb un ofici dominat i una distància germànica. Però marxarà, potser a la recerca de la seva ombra. Christina Scheppelmann deixarà la direcció artística del Liceu el desembre de l’any que ve. Hi va arribar el 2014, després que marxés a Madrid Joan Matabosch, un extraordinari i enyorat professional, per continuar la gestió d’anys durs, de produccions sostenibles davant d’un públic gran, que encara tenia com a noció bàsica que la història de l’òpera va finalitzar en algun moment entre la mort de Giacomo Puccini, el 1924, i la de Richard Strauss, el 1949.

No és així, i Frau Scheppelmann haurà continuat apostant, gairebé tant com Joan Matabosch, per obres d’autors contemporanis més que considerables. L’últim va portar el compositor britànic George Benjamin i el dramaturg Martin Crimp. La seva òpera Written on Skin (Escrit sobre la pell) arribaria a Barcelona el març del 2016, en una versió econòmica, de concert, semiescenificada. Barbara Hannigan, soprano i directora d’orquestra canadenca, una hidra descomunal, dominava l’escena en aquesta història d’amor, opressió i mort. La Barcelona nostàlgica de Caballé és compatible amb la delerosa de Hannigan, s’enriqueixen mútuament i, al mig, hi té cabuda gairebé tot el que té valor, antic i modern. La tragèdia del Noi contractat pel ric Protector per il·lustrar un pergamí i que s’enamora de l’Agnès, dona del seu amo, s’inspira en la llegenda apòcrifa del trobador Guillem de Cabestany. Al final l’amo mata el jove i li fa menjar el seu cor a la dona, que se suïcida després de saber què ha fet.

Tornaran d’aquí a dos anys, el 2021, ombra recobrada d’una Scheppelmann absent i que es trobarà a faltar. Llavors vostès podran veure Lessons on Love and Violence (Lliçons sobre amor i violència), també de Benjamin i Crimp. Gairebé repeteixen la història, aquí la relació entre el rei Eduard II i el seu preferit i amant Piers Gaveston, assassinat pels nobles de la cort.

Aquesta temporada, a partir del 9 de febrer, no us perdeu L’enigma di Lea, de Benet Casablancas i Rafael Argullol, amb una posada en escena de Carme Portacelli, estrena mundial d’una història sobre la secreta possessió de Déu.

Scheppelmann ha navegat entre les òperes de repertori i les del segle XXI, és a dir, entre la gent gran que es va acostumar a escoltar òpera en microsolcs i CD i la més jove, que prioritza creixentment la producció i la representació teatrals. El Liceu està avui a càrrec de Salvador Alemany, un empresari nascut al Raval, i de Valentí Oviedo, un gestor provat d’equipaments culturals. Estan fent coses que calia fer des de feia anys, com oferir preestrenes per uns pocs euros als aficionats menors de 35 anys. Per a ells s’ha programat una Tosca a finals de la primavera. Floria Tosca, sempre truculenta, fraseja millor que ningú i va viure de l’art, quan nosaltres, comuns mortals, només l’estimàvem. No descarteu mai una bona Tosca, amb un canelobre a la mà i havent fet per ella justícia, en defensa pròpia, un dret bàsic i detestat pels filòsofs totals.

Al món hi ha dos tipus de ciutats: les que tenen teatres d’òpera i les que no en tenen. De fet, aquests teatres són màquines impagables de donar feina a centenars de persones mestres en dotzenes d’oficis. Un teatre líric irradia qualitat, ja que, per poc que la programació hi ajudi, res hi està acabat ni mort, tot flueix, que només els millors –com Richard Wagner– aconsegueixen aturar fins i tot el temps i que surtis de Parsífal o de Tristan preguntant-te per què s’ha acabat la funció. Scheppelmann va portar la temporada passada un Tristan i Isolda magnífic, producció d’Àlex Ollé. Isolda era Iréne Theorin, una soprano sueca molt estimada.

Però, d’entre les ciutats amb teatre líric, n’hi ha que han passat per anys de simplicitat i subordinació de l’òpera a la seva possessió per part del poder polític. El meu antic i savi rector Josep Maria Bricall ha recordat en les seves memòries (Una certa distància) la petitesa encarnada pels qui creien, tal vegada de bona fe, que un teatre d’òpera hauria de ser abans nostre que millorat. No va ser una bona idea, però vam sobreviure als petits una mica com vam poder. Frau Scheppelmann és d’Hamburg, ha treballat a Barcelona (dues vegades), a San Francisco, a Washington, a Oman i pot ser que acabi a París. Aquesta professional no ho posarà fàcil al seu successor. Sort a tots dos.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.