Esquerra té por

La temptativa d'una segona investidura (després de les eleccions del 21-D) a favor de Carles Puigdemont és parlamentàriament insòlita i, en termes democràtics, extemporània.

No només perquè ja se sap d'entrada el fiasco i el buit en què desembocaria, perquè resulta legalment impossible, com han acreditat el Consell de Garanties Estatutàries i el Consell d'Estat, i sens dubte ratificarà en el seu moment el Tribunal Constitucional després del corresponent recurs del Govern espanyol. Tots han rebutjat, amb raó, les entronitzacions presidencials telemàtiques, ja que furten als ciutadans i als seus representants la dinàmica del debat presencial i la vivor argumentativa de les rèpliques i dúpliques.

També ho és perquè suposa una nova pèrdua de temps, quan els catalans necessiten guanyar-ne per recuperar la seva normalitat estatutària, jurídica i econòmica. Perquè demostra novament que els més interessats a prolongar la situació excepcional de l'article 155 són el mateix Puigdemont i el seu cercle immediat de confiança. Perquè el convuls ball de candidats cremats i aspirants impossibles banalitza la serietat exigible a una institució tan important com la Generalitat. Perquè aquest espectacle només beneficia els interessos individuals d'una persona, entestada a mantenir la inestabilitat i la tensió fins al final dels temps.

Ha arribat l'hora que Esquerra Republicana, principal soci de Junts per Catalunya, deixi de donar recer a les esotèriques maniobres del líder fugitiu. Esquerra sap que Puigdemont no tornarà a ser president i percep amb tota nitidesa que no li interessen unes noves i incertes eleccions. A més, encara que mantingui l'objectiu independentista, està sotmesa a un procés d'allunyament de l'unilateralisme que, per ser creïble, ha d'obrir espais a la normalització.

El principal obstacle per a l'aplicació d'aquests propòsits té un nom: el de l'últim president. La seva obstinació individualista no només està emmetzinant les perspectives d'Esquerra, sinó també refermant la llarga permanència del seu principal líder, Oriol Junqueras, en presó preventiva: una situació que des de diferents punts de vista seria desitjable revertir però que la prolongació de l'unilateralisme per part de Puigdemont impossibilita, als ulls —i les interlocutòries— del jutge instructor.

Si Esquerra vol recuperar credibilitat com el partit de govern que ha estat en diferents ocasions ha de desfer l'obstacle i plantar-se davant de les exigències de Puigdemont a fer que els altres desacatin la llei, desobeeixin els tribunals i s'encaminin cap a la presó, mentre ell continua les seves aventures sense lligams.

Si Esquerra no dona resposta al que, sens dubte, és també una provocació contra els seus càrrecs electes (com el president del Parlament) i contra el partit —per una por incomprensible d'aparèixer com un partit traïdor (des de la presó!)— acabarà al fangar d'haver d'aplaudir un nou president titella i estèril, o embrancant-se en una convocatòria d'eleccions la convocatòria que només Puigdemont i els qui secundin el seu disbarat pagaran, per incapaços de triar un líder viable al llarg de cinc mesos dilapidats en insensateses.