En defensa del català

En llençar a les escombraries la placenta del separatisme, vagin amb compte de no eliminar també la criatura catalana que hi ha quedat segrestada.

Catalunya és el català.

No busquin eliminar —en el fragor de la pugna contra la secessió— la riquesa econòmica, cultural i lingüística que aporten els catalans, el seu accent europeu, aquest talent per emprendre i contrastar, que de ben segur sobreviurà tots els paranys: els propis i els aliens.

No ho busquin aquells del nacionalisme espanyol, a qui se'ls intueix que volen aprofitar la metàstasi nacionalista catalana per imposar Don Pelayo, que ves a saber si va existir.

És un consell amb un ancoratge doble. Primer, perquè l'esforç inútil porta a la malenconia. En la defensa, promoció i emoció de la llengua catalana hi són, d'una manera o altra, tots: els de soca-rel i els xarnegos; els de comarques i els metropolitans; els federals, els autonomistes i els plusquamperfets, a més dels sobiranistes. Si algú pretén forjar una unanimitat en la rebel·lia, ho té fàcil: que toqui el trigemin de la llengua.

I segon, perquè la creixent pluralitat lingüística és el que assimila més l'Espanya real a l'Europa de la diversitat real —una riquesa, no una catàstrofe— i confereix a Espanya un fet diferencial respecte als altres grans Estats membres de la Unió.

Quan alguns, com els de Ciutadans, pretenen que el català no sigui un requisit per accedir a la funció pública, sinó un simple mèrit, una assignatura accessòria, malmeten —potser sense voler-ho— el patrimoni cultural espanyol global, no només el català.

I apunten un biaix il·liberal en un partit que es proclama liberal: el que és decisiu no és el proveïdor públic de serveis (el funcionari), sinó el client (el ciutadà); el primer ha d'estar preparat per servir-lo en totes les llengües oficials.

Quan d'altres —com el Govern espanyol— exploren normes sobre l'ensenyament que poden arribar a trencar l'equilibri escolar, fracturar en dos la societat (catalans antics benestants, plurilingües; els més precaris procedents de la immigració, només monolingües) i obrir pas a una guerra incivil, tota crida a la prudència serà poca. El sistema es pot i s'haurà de millorar. Però la passió pel català no es toca.