Europa respira

Durant uns dies Catalunya ha sigut el mal de cap de la Unió Europea. Després de cinc anys sense rebre atenció internacional, finalment el conflicte entre Barcelona i Madrid ha emergit com un problema europeu d'un potencial destructiu més gran fins i tot que el Brexit. Això és el que volien els dirigents del Procés, però just quan s’han vist a la vora de l'abisme han pres consciència del desperfecte que estaven a punt de perpetrar, no a Espanya, com desitja part del secessionisme, sinó en el projecte d'integració europea, que és la idea política més preciosa i civilitzada imaginada per la humanitat en tota la seva història.

Europa no es podia permetre una secessió insurreccional que infectés el continent a la zona de màxima estabilitat de les seves fronteres. Això explica la contundència dels missatges dirigits a Puigdemont respecte a l'Estat de dret i al compliment dels deures constitucionals. Retirar la declaració unilateral d'independència (DUI), invalidar el plebiscit de l'1-O i donar per no aprovades les lleis de desconnexió són requisits per al retorn a la normalitat democràtica i a la possibilitat d'un diàleg sobre el futur de Catalunya. No ha estat Rajoy qui li ha dit a Puigdemont, sinó Europa sencera.

Només faltava que l'independentisme català evoqués el cas d'Eslovènia, com a model d'una secessió a terminis, a partir d'un referèndum amb mediació europea final. Era cridar el mal temps. Els 74 morts i 300 ferits de la guerra de deu dies entre serbis i eslovens van ser només l'aperitiu de les guerres iugoslaves (deu anys, 130.000 morts, quatre milions de desplaçats), que ens van recordar el passat de sang i foc del qual venim.

Hi ha un balanç de danys que ja pesa greument sobre els catalans. Catalunya té avui menys poder efectiu, econòmic sobretot, però també polític i d'influència. Sense entrar en el desprestigi de les seves institucions, especialment de la presidència, després de culminar els cinc anys de desgovern amb una falsa declaració d'independència, una autèntica exhibició de fake news capaç d'allunyar per una llarga temporada l'atenció de l'opinió internacional després de mantenir-la amb l’ai al cor durant les últimes setmanes.

Això s'ha acabat. La glòria de Puigdemont ha durat vuit segons, entre la frase en què assumeix els resultats del plebiscit i la següent en què declara la suspensió de la independència que no va arribar a néixer. Aquest instant és el temps de vida de la república i de Puigdemont com el seu cap d'Estat. El fruit més preciós d'aquesta aventura és que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, es dirigís directament a ell per comminar-lo a eludir el pas irreversible que anava a donar i no va donar. Hem transgredit la prohibició de Tarradellas: sobretot no fem el ridícul.

Ara Europa només espera una cosa, no de Puigdemont sinó de Rajoy. Que ho faci bé. Que no s'equivoqui. Que no humiliï a ningú. Que torni amb els catalans de la mà al mètode europeu per excel·lència, que és el del diàleg, la negociació i el pacte.