Ni tan sols és un referèndum

La convocatòria a les urnes del primer d’octubre no significa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, com creuen o fingeixen creure els convocants. Un referèndum és una consulta diriment entre almenys dues opcions, que competeixen en igualtat de condicions, amb àrbitres i institucions imparcials i amb prou temps per fer públiques i debatre totes les posicions als mitjans de comunicació. Per tal que els seus resultats i conseqüències siguin després acceptats per tots, dins i fora, cal que compleixi els criteris comunament acceptats, que la Comissió de Venècia, organisme assessor del Consell d’Europa, ha establert de manera poc discutible: ha de ser legal i acordat i s’ha de celebrar sota una legislació aprovada com a mínim un anys abans, és a dir, amb coneixement i acceptació per tots de les regles de joc per les quals es regirà, això és, el cens, la consulta, el recompte i la interpretació dels resultats.

Això seria una convocatòria inclusiva, a la qual se sentirien cridats tots els ciutadans, i en la qual tots els ciutadans podrien refiar-se de la netedat i equitat de la consulta i de les autoritats que l’organitzen, condicions que ja veiem que no es donen en el cas de l’1-O, organitzat amb secretisme i en règim d’excepció, tant per l’ocultament fins al darrer moment de la legislació que el permet com pels procediments d’urgència i per la penosa sessió d’aprovació amb retorsió o directament ignorància dolosa de les lleis, reglaments i parers de juristes i d’organismes consultius que era obligat escoltar. Les explicacions de mals pagadors que dona el Govern català, convocant i àrbitre a la vegada, per justificar aquestes pràctiques tan dubtoses castiguen els ciutadans, i els seus drets civils, per les culpes, defectes o errors reals o imaginats del Govern central, de manera que es vol posar remei a una malifeta amb una malifeta encara més gran i al final en som víctimes, d’unes i altres, tots els catalans.

El que permet entendre el caràcter de la convocatòria és una qüestió conceptual degudament amagada a l’escrutini públic. Això no és un referèndum, sinó un plebiscit, organitzat com manen els costums polítics des de l’antiga Roma, per tal de ratificar la decisió ja presa d’un governant. El que se sotmet a votació en el plebiscit, a més, no és la independència de Catalunya o algun altre estatus especial que es volgués proposar per al nostre país, sinó una proposta molt més concreta, com és la “Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república catalana”, aprovada ja preventivament per la majoria sobiranista convertida en majoria sobirana de Junts pel Sí i la CUP. El resultat està, doncs, perfectament predeterminat, fins i tot el tipus de règim, i els mitjans per arribar-hi també, tal com han aclarit les mateixes autoritats convocants, ja que no depèn del nombre de sí i de no, que de fet ja se sap que és pràcticament irrellevant, sinó del nombre de persones que de grat o per força emetin el seu vot aquest dia.

Els ciutadans ho han de saber. Com a plebiscit per a la secessió unilateral que és, el sol fet de participar-hi fa servei només als independentistes que el convoquen i afegeix vots a l’objectiu fixat d’aquesta república populista independent que les lleis de transitorietat ja ens han dibuixat. Qui vulgui votar en contra de la independència ja sap què ha de fer: no ha d’anar a votar. Qui vulgui votar a favor de la independència en condicions democràtiques i acceptables per tothom també ho sap: no ha d’anar a votar. No ens equivoquem ni deixem capgirar els conceptes de la democràcia europea i liberal, que és la nostra. Això certament va de democràcia, però caldrà sortir a defensar-la.