Que torni Chesterton

Si Chesterton tornés a la Barcelona tan amarada de confusió relativista és probable que les tertúlies digitals l’injuriessin a pler. Vingué per primera vegada l’any 1926. D’entrada, el seu pensament té a veure amb la fundació d’Unió Democràtica i les veus d’El Matí. Un bon grapat de les obres de Gilbert Keith Chesterton prest van ser traduïdes en català. Pau Romeva, per exemple, s’hi posà amb molta constància. Aleshores Chesterton –amic del finíssim Junoy- arriba amb la seva còrpora de gegant de la literatura, estibada de cervesa, en plena dialèctica lluminosa amb Belloc o G. B. Shaw. Més o menys déu anys després, imaginem un admirador de Chesterton, subscriptor del diari demòcrata cristià El Matí: de cop i volta, mirem-lo tornar a casa pel juliol de 1936, espaordit, segur de que si surt al carrer amb corbata una patrulla de la FAI pot afusellar-lo de nit a l’Arrabassada. Eren els anys trenta, anys de dislocació com ho van ser els seixanta i qui sap demà.

Josep Maria de Sagarra li fa un retrat memorable. És menys coneguda una pàgina de calendari que Manuel Brunet publicà a La Veu de Catalunya i que tenim a la recopilació esplèndida Cada dia és festa. Brunet recorda les vegades que va veure Chesterton pels carrers de Barcelona. El contempla una llarga estona llegint els diaris assegut en una cadira de la plaça de Catalunya. Després, un dia, Chesterton regira paper al Quiosc Francès quan els gegants pugen per la Rambla. Li expliquen que és per la vigília del Corpus i s’afegeix a la comitiva. Diu Brunet que, “amb el seu caparràs i el seu ventràs enorme”, les criatures se’l miraven com una cosa extravagant. Chesterton, home de fe, era l’escriptor més alegre del món. Anys després, Jordi Galí escriu un assaig breu sobre el pensament polític dels germans Chesterton. Marià Manent és reticent amb la seva biografia de Blake.

No puc imaginar Chesterton en un hotel amb terrassa chill out, envoltat per joves escriptors que no saben ben bé què volen escriure. Potser enyoraria aquella vigília del Corpus i comprar la premsa al Quiosc Francès. Però que torni. Les seves biografies –Chaucer, Stevenson, Shaw, Browning o Dickens, per exemple- exploren el continent secret en el caràcter de l’escriptor. En realitat, tot Chesterton és un cànon inimitable i viu perquè sabia que els dogmes no són signes de feixugor de la ment humana, sinó indicis de vivesa mental i d’impaciència lúcida. Que torni i que li donin un programa prime time de TV3 per a recordar-nos que “la tradició és la transmissió del foc, no l’adoració de les cendres”.