Arcade ‘on fire’ al Razzmatazz

Una colla de comediants arriba a un poble tranquil. Vesteixen amb colors, imaginativament, com si haguessin sortit d'un conte. Semblen saltimbanquis, alegres i desenfadats, tant que en comptes de caminar sembla que saltin. Al davant hi va un que és alt, fornit i ros, segons els veterans, una còpia del Rick, l'anarquista d'Els joves. Ningú els pot arribar a comptar, en són molts i es canvien d'instruments mentre miren com dient que els bojos són els altres, els que els observen com si fossin animals estranys resistint-se a la seva música. Aquesta colla moderna, feta amb peces de teixits i de sons, aquest hippisme evolucionat, aquesta guerrilla es diu Arcade Fire, una banda de festival, un grup de multituds que dimarts a la nit es va refugiar en la intimitat d'una sala coberta. Va ser al Razzmatazz i va ser una festassa.

I més enllà de la popularitat d'aquests saltimbanquis amb pinta d'haver-se escapat del Cirque du Soleil, les seves cançons, gens enrevessades, estan escrites per a multituds. Un disbarat recurrent en el món de la música assenyala que les bones composicions són aquelles que es poden defensar amb una sola guitarra, cosa que no resulta aplicable a les d'Arcade Fire, que només volen quan són empeses per milers de veus, que només generen empatia compartides, convertides en un crit unànime. Bones o no, senzilles, segur, són cançons de masses, tocades per una èpica amb calçotets d'estar per casa, farcides d'uuuuhhhhh i oooohhhhhh que les connoten com a himnes del desgavell. Imagineu-vos la pressió d'unes cançons concebudes per cantar-les en estadis plens a vessar en una sala on tot just hi caben unes dues mil persones. Això es va viure ahir al Razzmatazz. Les hurís no havien estat mai tan a prop dels fidels.

I van tocar així, tan propers, una hora i mitja, el temps de representar de manera equilibrada els seus quatre discos en un repertori, en el que va ser un recorregut pel seu cançoner més popular. De l'inicial Ready to start al darrer Wake up, gairebé vint temes nascuts per ser taral·larejats, bramats, millor dit. Sense excessiva parafernàlia, amb prou feines uns capgrossos i confeti de xaranga popular al tram final per a una banda que és en si mateixa un espectacle, una mena de milícies populars de l'eufòria i el desori, el concert gairebé no va tenir alts i baixos i va repartir somriures per a tota la sala. Un lenitiu de fàcil aplicació per a temps complexos i canviants. La cara del pallasso que sempre reconforta.