Patriotisme, Girona

La meua devoció per la ciutat de Girona és ja antiga, i podria explicar-la amb llargues consideracions que m’estalviaré en aquest paper. Per fer les consideracions curtes, podria dir que m’agraden les ciutats amb un cert solatge històric, visible en l’aire dels carrers i de les places, en les esglésies i en les cases dels pobres o dels rics. Les ciutats on el visitant pot apreciar un cert amor públic i privat per allò que en diem civisme, cultura, i altres manifestacions de l’esperit. Ciutats com Ravenna o Ferrara, posem per cas, per les quals tinc un amor antic i permanent, i que em desperten una enveja profunda. Ciutats com Ais de Provença o com Harlem (el d’Holanda, òbviament, no el de Nova York!), o fins i tot bastant més grans, com Cracòvia o Florència (amb permís de l’excés de visitants, ai dolor, com jo mateix…), o més petites, com Bragança o com Vic, i més petites encara, com Morella.

A Girona hi vaig tan sovint com puc, que vol dir almenys una vegada o dues l’any, tant si m’hi conviden per parlar de llibres, del país o de totes dues coses, com si la visita és només pel pur plaer de passejar una altra vegada per la vella ciutat i comprovar una vegada més que la meua predilecció té un bon fonament. Un dia de gener o febrer de fa pocs anys, un matí molt fred i de llum molt clara que tornava de passejar per la vall de Sant Daniel, vaig entrar al monestir de Sant Pere de Galligants, per visitar una altra vegada, amb més calma, l’església i el museu. Quan ja me n’anava, baixant l’escala vaig veure una làpida de marbre al mur d’un replà, i la làpida deia, en lletres majúscules daurades i emmarcades: “Arruinado este claustro por los estragos del sitio de 1809 y por la inundación de 1843, la Comisión de Monumentos acordó en 1855 restaurarlo para Museo de Antigüedades y Bellas Artes; realizándose las obras, terminadas en 1877, con fondos debidos al patriotismo de la Excma. Diputación Provincial”.

Com que, cada vegada més, m’agrada definir la pàtria en relació amb el patrimoni (allò que tenim en comú i és nostre: el passat que hem rebut, el present que vivim, allò que hem de preservar per al futur, el territori, la llengua i algunes coses més, i si pot ser el govern i la política), i com que l’únic patriotisme que em convenç és aquell que es proposa conservar, desenrotllar i viure amb plenitud aquest patrimoni que és la pàtria, trobe que aquella làpida de Girona és absolutament exemplar. No sé quina devia ser la “ideologia nacional” dels senyors diputats provincials, ni en quins termes entenia el patriotisme aquella Diputació de fa un segle i mig, però si va servir per restaurar un claustre i fundar un museu, era tan honest i tan útil com se suposa que és el d’un exalcalde de la ciutat i ara president de Catalunya.