“El Papa arriba tard en la relació entre Catalunya i l’Església”

Rafel Nadal (Girona, 1954) ha fet el salt del periodisme a l'èxit literari. Del seu premi Josep Pla, Quan érem feliços, n'ha venut uns 60.000 exemplars; de Quan en dèiem xampany, 40.000. De la seva nova novel·la, La maledicció dels Palmisano (Columna), ja n'ha venut 20.000. Són llibres de contingut interessant, història personal i recent d'Europa i de Catalunya, amb un tirada comercial inusual en la literatura catalana. Nadal és destre en descripcions sobre tradicions i plaers epicuris. També ho combina amb el seu vessant d'observador de l'actualitat política a 8TV, RAC1 i La Vanguardia.

Pregunta. Recentment em vas comentar que volies anar deixant el periodisme i l'anàlisi política per dedicar-te a escriure llibres.

Resposta. Sóc molt lent escrivint, necessito temps per escriure. A la política crec que cada vegada puc aportar-hi menys, cada vegada sóc més incapaç d'interpretar què està passant. Tinc algunes intuïcions del que pot estar passant, però no tinc prou informació del dia a dia per saber si aquestes intuïcions són certes o no.

P. Et veus incapaç d'interpretar-ho perquè estàs cansat o perquè t'has centrat a escriure novel·les?

R. Per totes dues coses. Tinc ganes de tenir més temps per escriure bones pàgines que necessiten temps d'elaboració. Però també intueixo que el que ara s'explica, el que s'interpreta de la realitat, no respon exactament a la realitat. Però és que jo tampoc sé acostar-me a la realitat. Intueixo que d'aquí a un temps veurem que en realitat, quan pensàvem que anàvem cap a una direcció, anàvem cap a una altra. Però és una intuïció i no ho tinc clar.

P. Potser interpretar i determinar bé la importància del que passa només s'aconsegueix amb la perspectiva que dóna el temps.

R. En aquestes discussions que estem tenint hi ha tant de curt termini, de partidisme, sectarisme, sobretot tanta necessitat d'immediatesa, que no sé si estem interpretant bé les coses. Els errors que hagin pogut cometre l'independentisme, el sobiranisme o el referendisme m'interessen menys que el fet que tots els anhels de tanta gent quedin sense poder expressar-se. I el mateix en el terreny social. Al final, les grans revolucions de la nostra societat han estat la sanitat gratuïta i universal, l'ensenyament públic i gratuït, i l'accés a la cultura. La majoria de la societat, un 70%, està en risc de caure en una exclusió gravíssima. Sobre això ningú en parla, ningú té respostes. I fins i tot els que estan fent la revolució no la fan en el nom d'aquests en risc, fins i tot els faran pagar més durant un temps.

P. La promesa de la independència és llaminera perquè cap formació política està oferint aquestes solucions?

R. El discurs de la independència ha aglutinat diferents discursos, diferents preocupacions, i ha suggerit una via fàcil com un catalitzador, i la possibilitat d'accedir a la solució de molts problemes que, de fet, són estructurals i que evidentment la independència no pot solucionar. Però a mi el que m'interessa és mirar si les classes populars estan marginades, per ser classes populars i per ser catalanes, i jo ho crec, sincerament. Les classes popular catalanes paguen més impostos municipals, paguen més impostos catalans, més impostos espanyols. Tenen l'habitatge més car, el transport més car. Quan es parla que tothom ha de tenir els mateixos drets i els mateixos serveis, això no és cert. Quan un nano de Llinars del Vallès ve a treballar a Barcelona i es deixa un 10% o un 20% del sou en peatges, jo voldria que algú de la resta d'Espanya ho analitzés des de la discriminació de les classes populars. La crisi castiga més les zones industrials, i Catalunya ara comença a sortir-se'n perquè ha devaluat molt més que la resta d'Espanya, a partir sobretot dels salaris de les classes populars.

P. Al llibre exposes el desastre provocat a Bari per les armes químiques americanes. Es pot exposar públicament un crim dels bons de la història només amb el pas del temps?

R. També podem parlar ara de la Guerra Civil jutjant no només els comportaments col·lectius, sinó també els individuals, des d'un punt de vista moral, sense posar en qüestió la teva adscripció a unes causes més justes o menys. Ara podríem condemnar determinades actuacions d'incontrolats republicans perquè la República ja tenia prou problemes. Jo podria reclamar-me com a hereu de la República; això no treu que amb el pas de temps jutgi alguns fets a la rereguarda republicana, sobretot el primer any, i que si no s'hagués contemporitzat tant amb les actuacions moralment reprovables, segurament la Segona República hauria estat una altra.

P. També hi ha hereus de la República que són fills de franquistes? O creus, com molta gent, que aquí només van ser franquistes algunes grans famílies burgeses?

R. En aquell moment la legitimitat democràtica era la de la República. En aquell moment hi havia bons i dolents. I sobretot hi havia molta gent que es va fer franquista purament per acabar tres anys de guerra, per tornar a la normalitat. És evident que hi va haver catalans que van guanyar i catalans que van perdre. També és evident que Catalunya com a col·lectiu va perdre la guerra, pel seu suport a la República.

P. Per què esculls aquest racó d'Itàlia, la Pulla, per escriure'n un llibre?

R. Sóc un enamorat d'Itàlia, he recorregut el país de dalt a baix. Vaig organitzar el viatge, tot un mes d'agost, a la Pulla i a Matera i em va atrapar molt, perquè és quan vaig descobrir la Vall d'Itria.

P. Formes part del lobby italianòfil de Girona?

R. [Somriu] Ho són més els meus germans que jo. És gent que va créixer al voltant de Modest Prats, que van viatjar-hi amb ell. El meu germà Pep, el Narcís Comadira, en Josep Maria Fonalleres. Però sí, formo part d'aquesta dèria. Penso que Itàlia és el més similar que hi ha a nosaltres. Els mateixos colors, olors, llums, el mateix pas de les estacions. I tot amanit amb un nivell de civilització més elevat que el nostre.

P. El realisme de les descripcions que aconsegueixes de la família nombrosa i de les tradicions catòliques és gràcies a la teva experiència personal?

R. Per retratar una cosa bé, a part de sentir-la, l'has de dominar. Aquesta tradició que dius que tinc, de família nombrosa, catòlica i conservadora, em dóna les eines per transmetre l'ànima de tot això. Jo hi crec molt. Amb la crisi, la gent et reconeixeria que la família és una de les vàlues que ha fonamentat les societats mediterrànies. Durant uns anys, la família no va estar de moda. Semblava que tots els mals del conservadorisme de la societat fossin culpa de la família. Però era una interpretació molt unidireccional de la família. Al Mediterrani la família és per llaços de sang, d'amistat, veïnals, per llaços econòmics. Jo ara vaig als pobles presentant el llibre i quan els parlo de l'economia col·laborativa, se'n riuen, perquè a pagès l'han practicada tota la vida.

P. Existeix la casa de la nonna de Bellorotondo?

R. L'únic que és veritat és que al poble del llibre, Locorotondo, hi arribo un dia d'estiu, a 39º graus de temperatura, i trobo un monòlit dedicat a la Primera Guerra Mundial i un altre dedicat a la Segona Guerra Mundial, on m'impressiona que en un hi ha una gran quantitat de noms amb el cognom Palmisano i a l'altre, amb el cognom Convertini. La casa és una suma d'aquestes cases de tota la vida que hem vist passejant els dies de calor, en què sents l'olor de les roses, aixeques el cap i veus un roser per damunt del mur, i les copes dels arbres del jardí. T'imagines un oasi de frescor, de coses interessants. A Bordils, a Celrà, Flaçà, a qualsevol poble hi ha, com a mínim, una o dues cases que pots envejar amb un petit jardí secret de l'edat mitjana.

P. A la Pulla, aquestes cases en les quals t'inspires també són segones residències com les de l'Empordà o la Selva?

R. Potser segones residències, no, perquè la importància de tenir Barcelona per a l'Empordà és definitiva. Els gironins se m'enfadaran, però si l'Empordà no tingués Barcelona al costat, molts pobles s'haurien enfonsat. Les cases haurien col·lapsat. L'Empordà s'ha salvat perquè gent de Barcelona hi ha posat quartos i ha donat feina a lampistes, fusters, paletes.

P. No arriba tard la reivindicació de la família, tenint en compte que és molt difícil revertir l'envelliment d'Europa?

R. Pel que fa a la mentalitat, aquesta mena d'odi envers la família s'ha superat. Potser s'hauria de revisar, sobretot el paper de la meva generació, que ho va sacrificar tot per la feina.

P. La generació de la postguerra també va pencar de valent.

R. Sí, però hi havia una divisió clara entre home i dona. La família continuava tenint algú que la cuidés. El llibre també parla del paper de la dona. És el llibre de quatre dones. És evident que en aquella època el sud d'Europa funcionava amb matriarcats. La dona no només treballava al camp o a la fàbrica, també portava intel·lectualment la casa. Són les dones les que tenen la intuïció que serà amb l'educació com s'emanciparan les classes populars. Quan presento el llibre als pobles, demano a la gent que recordi escenes del passat del pare i la mare, l'avi i l'àvia, discutint perquè ell diu que vol endur-se el nen a treballar i ella demana que li deixi el nano un any més perquè estudiï, perquè el mestre diu que té qualitats. La devoció religiosa per l'educació la tenien les dones.

P. El llibre intenta combatre les frivolitats històriques que observem cada dia?

R. Totalment. Aquesta frivolitat acaba tenint efectes en el conjunt de la societat. Fa poc, una miss italiana va dir que li hauria agradat l'època de la Segona Guerra Mundial perquè passaven moltes més coses i la societat d'avui és molt avorrida.

P. Llegint-te detecto una persona que enyora una mena de pausa del temps passat. És correcte?

R. Jo trobo a faltar un temps més lent, més primari, més proper a la natura. Hi ha coses del passat que voldria recuperar: la lentitud, l'espiritualitat. Semblava que amb les millores tecnològiques guanyaríem temps per cultivar-nos espiritualment, i ha estat el contrari. Però el país és millor que abans. Només em preocupa la crisi, que estem sortint malament de la crisi, del que ens estem carregant. Però si mirem els socialistes utòpics de finals del XIX, segurament el que visionaven no anava gaire més enllà del que hem aconseguit a l'Europa occidental. Però correm el risc de carregar-nos-ho.

P. Valorem com cal el que ha estat viure tantes dècades en pau?

R. Agafa l'esperança de vida, malgrat les diferències entre barris, la mitjana barri a barri, i la diferència respecte a fa 40 anys és radical. El tòpic que som la primera generació que no anava a una guerra des de l'edat de Crist és real. I ara ja en fa unes quantes. Ho hem de saber valorar.

P. Consideres que el catalanisme que va marxar del PSC ha corregut massa? Aquest catalanisme va marxar del partit quan Pere Navarro defensava el dret a decidir.

R. El que ha passat al PSC ha sigut patètic, dolent, però per totes bandes. Ara el PSC tindria una ocasió d'or si no hagués renunciat a una tradició. El PSC de Navarro defensava un dret a decidir sense concretar com es realitzava aquest dret a decidir. El drama d'aquest país és que es defensen algunes coses sense saber com es concreten.

P. Catalunya no s'havia caracteritzat per aquesta manera de fer.

R. Ara hi ha massa radicalisme verbal, molt accentuat, i poques polítiques concretes.

P. A Quan érem feliços relataves la religiositat de la teva família i la importància que va tenir el teu pare en la consolidació de l'Opus Dei a Girona. Si el parer de la cúpula de la prelatura i el de la política són diferents en la qüestió catalana, a qui faria cas un membre de l'Opus?

R. No m'ho havia plantejat mai d'aquesta manera. Suposo que a última hora donarien prioritat a les instruccions de l'Opus. Aquest tipus d'organització dóna molta importància a les indicacions que arriben. Sectors com aquest, segurament hi estan en contra [del procés sobiranista] perquè estan en contra de qualsevol moviment popular. Això ha estat un moviment popular, de les classes populars.

P. El Papa actual vol ser proper al poble i als seus moviments populars...

R. El catalanisme polític va trencar molts llaços amb la representació de l'Església, amb molts errors, a l'època del tripartit. Igual que deies que la revalorització de la família arriba tard, perquè no hi ha nens, aquest Papa arriba tard en la relació entre Catalunya i l'Església. Més que a Espanya, el trencament de Catalunya amb l'Església catòlica és molt gran, i no sé si irreversible. I és el contrari del que passa al món. La religiositat va a l'alça. Jo a Europa veig les esglésies més plenes que aquí. La gent té necessitat d'expandir la seva religiositat. L'espiritualitat és necessària, i jo crec que Catalunya se l'està carregant.