Cançó trista de Barcelona street

Des de Madrid es pensa que el clima polític, econòmic, laboral i fins i tot sentimental a Catalunya és irrespirable. Que el procés independentista és una partícula contaminant inoculada a tots els catalans. Des d'aquell grapat de trinxeres limítrofes al barri de Las Letras, a l'abstreta capital d'Espanya, molts polítics, tertulians i columnistes sentencien sense ni agafar l'AVE que Barcelona ha estat coaptada per uns quants irresponsables i visionaris que intenten tapar els seus evidents errors en la gestió “sobre els problemes reals de la gent” amb els seus il·luminats somnis cap al precipici final.

Hi deu haver alguna cosa de veritat en tot això. Segur. A Barcelona i altres municipis catalans, a més, és cert, hi ha problemes. Retallades en hospitals, centres de salut, escoles, transport i altres serveis essencials. Mancances menys visibles que a Galícia, per exemple. Per a un gallec immers en la campanya, en una primera impressió, i en una segona… Catalunya i Barcelona el que fan és enveja. Sembla una societat molt civilitzada, estructurada i mobilitzada. No ho hauria d'admetre.

La mateixa organització mil·limètrica, intergeneracional, festiva i espectacular de la Diada, muntada pels 100.000 militants dels col·lectius ciutadans ANC i Òmnium, i durant gairebé tot un dia sobre la col·lapsada via meridiana que circumda 5,2 quilòmetres del centre de la ciutat, ho demostra. Des de fa quatre 11-S i sense cap incident. Tant és els milions de samarretes blanques que es venguessin per la Via Lliure.

El mateix Artur Mas apareix en realitat bastant més atrapat en aquest embolic de moviments i interessos ciutadans que per altres fanfarronades i amenaces. Molts mitjans de comunicació i analistes de Madrid competeixen des de les seves tribunes per l'adjectiu més gruixut, l'insult més barroer i l'ocurrència dialèctica més vivaç però a Catalunya ningú els llegeix, ni els escolta. Aquest dial també es va desconnectar fa molt temps.

“El percentatge de catalans il·lusos que encara creuen que pot haver-hi alguna solució amb Espanya no passa del 10%, tot i que per descomptat encara no són majoria els que volen la independència, però doneu-los temps i raons”, admet un dels consellers més flegmàtics de Mas que va intentar construir a l'inici de la legislatura algun pont intel·ligent i l'hi van enderrocar a cop de canó. Fa dos anys que ja no despenja aquells telèfons.

Catalunya, ja se sap, és la segona comunitat després de Madrid a aportar recursos a la renda nacional i la desena a rebre prestacions. Al carrer, en les converses i als despatxos catalans, aquesta desproporció emprenya i també no sentir-se ben escoltats i sí estafats moltes vegades per Espanya. Aquest sentiment també ja és irracional. No discutible. Madrid, Barcelona, Catalunya, Espanya, Pau i Piqué són les banderes excloents dels aficionats.

Als carrers de Ciutat Vella, aquell parc temàtic turístic universal, el monotema no és el procés. A les terrasses de la Rambla, la Barceloneta i el port ja no hi caben físicament més turistes. El cap de setmana de la Diada hi van arribar 14 creuers amb 58.000 visitants, més que tot Conca. Als rànquings internacionals de turisme més seriosos, Barcelona figura en la posició 25 del món, amb 5.524.000 turistes internacionals a l'any i Madrid, que duplica la seva població estable, és la 41a, amb 1.300.000 menys. A les col·lapsades cantonades del barri Gòtic, el que es parla és anglès, alemany, italià i francès. Ni català ni espanyol.