Els tendres sotmeten multituds

Era la tercera cançó i el concert anava entrant en calor. Els llums escombraven l'amplíssim escenari d'un Sant Jordi ple –15.600 persones– i les enormes pantalles situades a la part del darrere emetien imatges de la banda a escena o cridaneres combinacions de color. Llavors, després de les inicials La prisión i Lluvia al corazón, Fher, el líder de Maná, l'incombustible quartet mexicà, va dir alguna cosa com ara “això és Corazón espinado i que tothom mogui el cul”. I sí, el Sant Jordi va ser un enorme cul movent-se rítmicament, bé, elles millor que ells, al compàs d'aquesta cançó que bé podria haver escrit Santana. El xou acabava de començar i per no mantenir-lo tan a dalt, després va arribar Cama incendiada, un tema menor que va servir perquè la concurrència recompongués una mica la seva estampa mentre a l'escenari brollaven columnes de foc. Maná es retrobava amb Barcelona. El triomf ja s'olorava.

Per no deixar res a l'atzar, Maná va jugar immediatament una altra carta: Shakira. La vocalista colombiana, tot cabellera rossa contrastant amb el seu vestidet negre, va aparèixer per la part posterior de l'escenari per cantar amb el grup Mi verdad, peça que per vegada primera interpretaven junts en directe després de gravar conjuntament el clip del tema a Barcelona. Brams a l'acte i milers de braços rematats pel corresponent mòbil van emmagatzemar el record de molts altres espectadors. Aquests mateixos mòbils il·luminarien, ells sols, el recinte quan es va convertir en manifestació ecològica sol·licitada per Fher quan cantava Cuando los ángeles lloran. Va ser un dels instants més plàstics d'un concert que va renovar l'èxit d'aquest grup de pop-rock la personalitat del qual té trets de collage.

I és que Maná juguen tant al pop-rock convencional, farcit de balades de l'estil El muelle de San Blas –va posar el Sant Jordi al punt de la nata muntada–, com de peces de regust llatinoamericà tipus La prisión, la que va obrir la nit, o Mariposa traicionera, ja a la seva part final. No falten coquetejos amb el reggae blanc perfil Clavado en un bar, tot això salpebrat pel carisma moderat però efectiu de Fher, el cantant d'eterna cabellera rinxolada i veu amb entonació d'estadi que sap obrir els braços com el Crist de Corcovado. No falten les constants floretes rítmiques d'Alejandro González, un bateria xoriguerista afligit pel mal de sant Vito, sempre disposat a no sucumbir davant de la tradició que indica que el seu és un lloc fosc dins d'un grup. Tot això amanit amb suaus dosis de sensibleria, un cultiu stakhanovista de l'amor formulat mitjançant tòpics i llocs comuns, personalitat rockera de llibre i uns solos sense més significat musical que demostrar qui escup més lluny. El perfecte grup triomfador. Amor d'estadi i pop-rock de multituds, la fórmula imbatible de Maná. Van aconseguir que el Sant Jordi fos un espectacle.