Joan Vila, el zelador de confiança

La vida a la presó li va bé al zelador d'Olot, Joan Vila. A Puig de les Basses (Figueres), comparteix cel·la amb Javier Molina. Vila va matar 11 ancians en poc més d'un any (entre l'agost del 2009 i l'octubre del 2010). A alguns els va donar una sobredosi d'insulina; a altres, un còctel de pastilles, a tres dones les va abrasar amb líquid desincrustant. Molina va disparar amb la seva escopeta un jove que pretenia robar-li una planta de marihuana fa dos anys. A més de la cel·la i de ser assassins, tots dos tenen en comú l'advocat Carles Monguilod.

El penalista visita cada setmana el zelador d'Olot, que compleix 127 anys de presó per matar avis de la residència La Caritat, on treballava. “Vaig tenir una relació especial amb ell”, admet Monguilod. “És una persona d'un tracte molt amable, cordial i educat. Ho és amb mi i amb tothom”, elogia l'advocat, que de vegades fins i tot li ha regalat algun llibre. Vila també era afable amb les persones a les quals va assassinar. Sabia els seus noms, coneixia els seus familiars, es preocupava per la seva salut i fins i tot pintava les ungles a algunes dones a les quals després va matar d'una forma cruel, obligant-les a beure productes càustics.

“És bondadós i bona persona amb la gent, però dins de la seva privadesa es va tornant més perillós amb els altres”, va declarar durant el judici Álvaro Muro, coordinador de la Unitat d'Hospitalització Psiquiàtrica de Catalunya, que va comparar els seus crims i l'increment de la violència que emprava amb “tenir gana i buscar menjar”. “La pujada d'endorfines que produeix la sensació de tenir poder sobre la vida i la mort cada vegada es busca més i repetint els assassinats cada vegada es produeix menys, per la qual cosa cal buscar altres mètodes perquè aquesta sensació es produeixi”, va dir. Havia convertit La Caritat en un “laboratori de la mort”.

Ara a la presó “és un pres de confiança” que té “molt bona relació amb els funcionaris” i que s'ha adaptat a la perfecció. Després de passar per la biblioteca, treballa a la bugaderia, participa en les activitats del centre i rep setmanalment la visita dels seus pares, Encarnació i Ramon, i de les seves ties. “Està vivint el dia a dia pensant que té una llarga condemna per davant”, resumeix Monguilod.

Fent memòria dels fets succeïts, l'investigador dels Mossos d'Esquadra, l'inspector Josep Monteys, encara se sorprèn. “En cap moment et passa pel cap alguna cosa així. Són coses que veus per la televisió, un assassí a Irlanda que tenia no sé quantes persones enterrades al jardí... Però no penses que un home es dediqui a matar les persones grans que cuida on treballa, aquí a Olot”.

El van avisar el 18 d'octubre del 2010, a les set de la tarda, quan ja estava a punt d'anar-se'n a casa. El que al principi semblava la mort natural d'una octogenària, Paquita Gironès, que vivia en una residència, s'havia convertit en un possible homicidi. Tenia cremades a la boca i a l'esòfag per haver-se begut un líquid que l'havia abrasat. Però la dona no es podia moure, així que algú li havia d'haver donat. Si hi havia un assassí, era en aquella residència. Van començar a mirar les càmeres de seguretat... “I vam veure coses estranyes, com ara que Vila es tancava a l'habitació de la neteja poc abans de la mort”, recorda.

Van jugar a tenir més informació de la que tenien i sense necessitat d'insistir-hi massa, el zelador va confessar dos assassinats als Mossos aquella nit. Un mes després, va explicar al jutge que havia matat en total 11 persones. La seva declaració va ser la millor prova contra ell perquè quan van desenterrar els cossos estaven massa descomposts per aconseguir conclusions definitives. En un últim intent per salvar-lo, el seu advocat va tractar de generar dubtes davant del jurat que el va condemnar: “Ha quedat provat, sense cap tipus de dubte, que han mort per causa homicida?”. Monteys no en té cap dubte: “Crec que no va exagerar, que va fer el que va dir i que potser n'hi va haver algun més que no recorda”.