Esperant un ‘Otel·lo’ 24 anys

L'òpera continua sent l'espectacle més important del món al Festival Castell de Peralada (Girona). I, encara que la crisi ha clavat les seves urpes al pressupost del festival empordanès, és l'únic a tot Espanya que s'atreveix a programar cada any una producció operística com a mínim. Amb orgull, avui aixeca el teló per estrenar, en una única funció, un nou muntatge d'Otel·lo, la penúltima òpera de Giuseppe Verdi, que torna a Peralada després de 24 anys d'absència. Amb direcció escènica de Paco Azorín i musical de Riccardo Frizza, el muntatge compta amb les veus superbes de Gregory Kunde, Eva-Maria Westbroek i Carlos Álvarez com a protagonistes.

El drama shakespearià que Verdi i el llibretista i també compositor Arrigo Boito van convertir en òpera de referència continua lligat a Peralada a Plácido Domingo, que el 1991 va triomfar donant vida al moro de Venècia en un muntatge del Covent Garden de Londres dirigit per Valeri Gérgiev. “Ara torna Otel·lo a Peralada amb tres veus que només es poden reunir en un teatre de primer nivell”, afirma el director d'escena murcià Azorín.

El més meritori de l'esforç de Peralada per mantenir viva la flama operística és que, en lloc de muntar un bolo d'estiu llogant un muntatge senzill, s'embarca en una nova producció amb el llistó de qualitat mitjana d'un gran teatre d'òpera. De fet, els assajos musicals han tingut lloc al Liceu, ja que la seva orquestra i cor són peça clau de la producció. Els decorats i l'attrezzo són made in Peralada. I els cantants han preparat l'obra amb la mateixa disciplina que impera en un teatre quan s'assaja una estrena.

El festival s'embarca en una nova producció amb el llistó de qualitat mitjana d'un gran teatre d'òpera; fins i tot els assajos musicals s'han fet al Liceu

“Sigui per a una única nit o per a nou funcions, posem la mateixa il·lusió i energia a l'escenari perquè, en definitiva, el que volem és que aquella nit el públic gaudeixi de la millor interpretació possible”, explica el tenor nord-americà Kunde, un dels pocs –o potser l'únic– que avui dia és capaç de cantar seguits l'Otel·lo de Verdi i el de Rossini, que ha interpretat fins dimarts a l'Scala de Milà –viatjant entremig a Barcelona per als assajos– i que interpretarà la temporada vinent al Liceu.

“És estrany trobar una veu com la de Kunde”, explica el baríton malagueny Álvarez, un artista fidel a Peralada –en les dues últimes edicions ha triomfat a Don Giovanni i Andrea Chénier– que ha compartit escenaris amb Kunde durant dues dècades i mitja. “Ens vam conèixer fa 25 anys fent I Puritani i hem coincidit en diversos muntatges d'Otel·lo. Ha sabut adequar la veu a cada moment, una veu que ha crescut i s'ha desenvolupat d'una manera lògica cap a repertoris més dramàtics”.

Els tres protagonistes tiren floretes a Azorín i destaca el seu respecte a la partitura. “No canvia ni un punt de l'òpera”, diu Kunde; “respira amor per l'òpera i crea un clima d'harmonia que ens facilita el treball com a actors i com a cantants”, comenta la soprano holandesa Westbroek. “És un director que fa els deures, té tota l'òpera al cap i explora la relació dels personatges amb interessants idees. Iago és qui mou els fils del drama i exigeix entrega absoluta com a actor i cantant”, explica Álvarez.

“És un muntatge que respira Shakespeare per les quatre bandes”, assegura Azorín. “He acudit a beure a la font original per potenciar el caràcter i definir els personatges, però continuant fidel al geni de Verdi. Ni Shakespeare ni Verdi necessiten ser modernitzats, però m'agrada donar llibertat a l'espectador, que en el primer acte es trobarà amb un Otel·lo d'època pel vestuari, però a mesura que transcorri l'acció veurà escenes que podrien ser d'avui mateix”.

La presència de cantants de talent i ofici sòlid com són Francisco Vas (Cassio), Vicenç Esteve Madrid (Roderigo), Miguel Ángel Zapater (Lodovico), Mireia Pintó (Emilia) i Damián del Castillo (Montano) en la resta de papers acredita l'alt nivell d'un muntatge que, després de l'única funció d'aquesta nit a Peralada, podrà veure's l'any vinent al teatre Calderón de Valladolid i el Festival de Macerata (Itàlia).