El 14 de juliol

Tal dia com avui, de 1789, el poble de París va prendre la Bastilla. Fins llavors el poder del rei era absolut, i l'administraven servilment la noblesa i el clergat, una espècie de bipartidisme de l'Antic Règim. Als altres ciutadans, el 90% de la població, els representaven els diputats del tercer estat, que eren políticament gairebé irrellevants. El 20 de juny els van impedir per la força reunir-se per redactar una Constitució. Llavors es van concentrar al local de jeu de paume (una modalitat de frontó), i quan la Guàrdia Reial va anar a desallotjar-los s'hi van negar amb una històrica frase de Mirabeau: “Ens trobem aquí per la voluntat del poble i només en sortirem per la força de les baionetes”. I no es van moure. Va ser la històrica seguda que va obrir l'Edat Contemporània.

Va ser el triomf de l'heterodòxia. Només vint-i-quatre dies després queia la Bastilla. Mentrestant, el rei creia que no passava res, que era una revolta passatgera, que les utopies heterodoxes eren inviables, que l'únic ordre imaginable, el de sempre, es tornaria a imposar.

La Bastilla era una immensa mola militar al cor de París, que conservava el prestigi sinistre de la seva antiga funció repressora de presoners polítics i tortures. Malgrat això, el 1789 ja només era un arsenal d'armes i municions, objectiu principal dels assaltants. Encara quedaven set presos comuns, que van ser alliberats. Els assaltants eren els sans-coulottes, que avui diríem esparracats. No vestien com la burgesia i la noblesa, amb calça curta (coulottes), casaca i mitges, no portaven perruques, no es parlaven de vós. Informals i alternatius, tutejaven tothom, sense distinció de classes, i portaven pantalons llargs i carmagnole, una mena de jaqueta curta. Era l'equivalent sociològic a anar avui sense corbata, en cos de camisa i potser amb cua de cavall. Eren treballadors de la ciutat, que tenien el suport d'una intel·lectualitat il·lustrada i crítica, artesans, fusters, sastres, peons, empobrits per una crisi galopant generada per les despeses militars i els dispendis del luxe de la cort.

Sempre s'ha dit que cantaven La marsellesa quan van assaltar la Bastilla, però no és possible. Aquella música es va compondre tres anys més tard. Ho va fer la nit del 25 d'abril de 1792, a Estrasburg, un capità del batalló Les enfants de la Patrie, de l'exèrcit del Rin, que esperava l'atac austríac en aquest lloc fronterer. La ràpida fama de l'himne va arribar a Marsella. Una columna de voluntaris marsellesos el cantava quan van entrar a París per participar en l'assalt a les Tulleries i capturar el rei. El cant de guerra per a l'exèrcit del Rin havia passat a la història com el cant dels marsellesos. Va ser, per sempre, La marsellesa.

Els representants polítics es van alternant com a administradors quotidians d’unes forces que no controlen

No és possible trobar equivalències entre aquells esdeveniments i les convulsions socials i polítiques actuals. Però sí que cal tenir en compte alguns paral·lelismes propis del constant comportament humà col·lectiu. Els representants polítics es van alternant com a administradors quotidians d'unes forces que no controlen. Per sobre d'ells hi ha un poder absolut inassequible, un rei difús i ubic, sense fronteres, tropes ni tron, capaç d'assetjar i doblegar països sencers sense invasions ni trets, amb embargaments, desproveïments, corralitos i altres armes usuràries de destrucció massiva.

Per sota d'aquests representants polítics, també avui, hi ha una ebullició social que s'acaba asseient als moderns Jeu de Pome, a la Puerta del Sol, a la plaça de Catalunya, a la Sintagma. I hi ha una Bastilla global, una mola financera aparentment inexpugnable. Com aquell 14 de juliol, els portaveus servils d'aquell poder absolut tornen a dir que no passa res, que tot tornarà a mare, a les seves lleis econòmiques i financeres de l'austeritat asfixiant. Aquí ho repeteixen atrinxerats darrere d'unes lleis repressives instaurades, precipitadament, aquest 1 de juliol passat, per augmentar la capacitat sancionadora del Govern, incrementar les penes i disminuir les garanties judicials.

Com en aquelles convulses dates de finals del segle XVIII, també hi haurà enormes errors humans, individuals i col·lectius, i flagrants injustícies. Sorgiran nous líders, i desapareixeran històrics protagonistes, perquè “la revolució devora els seus fills”, encara que, afortunadament, les guillotines d'avui només són conceptuals, polítiques i mediàtiques. Varufakis en seria un primer exemple. Però, amb les seves utopies, errors i insuficiències, els heterodoxos sans-coulottes d'avui tampoc són una revolta passatgera, i han iniciat una marxa irreversible contra la Bastilla global del segle.

José María Mena ha estat fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya