La Dharma continua igual

Han passat quaranta anys, però la Dharma continua igual. Sí, és cert, no hi ha tantes cabelleres pròpies d'Angela Davis –ara en queden dues però molt menys salvatges– i falten físicament dos membres que han desdibuixat el contorn de grup familiar que malgrat tot encara manté la banda, però a la festa de celebració de quatre dècades de música hi havia moments que semblava que no havia canviat res. No externament, lògicament, però pel que fa a l'entorn ideològic del grup i a la seva forma d'expressar-ho, com si la justícia fos el més natural en la substància humana i la injustícia un invent maquiavèl·lic de quatre senyors molt dolents, sí que es podia palpar una mena d'ingenuïtat hippie deliciosa. Els temps han canviat i s'imposen sarcasme i incredulitat, però la Dharma no entén de res més que no sigui un humanisme reivindicatiu ara bressolat per un independentisme que sembla la purga de Benito. Quatre dècades no els han mogut. “Contra el fusell, un somriure”.

I en aquests quaranta anys la Dharma ha anat accentuant de mica en mica el seu caràcter festiu, de rondalla, de marching band made in Sants. Tot i que la sala Oval del MNAC té de festiu el que la Dharma té de heavy metal, el grup dels Fortuny va connectar amb el públic quan aquelles melodies que és igual que es titulin Inanna, Correfoc o Ball llunàtic perquè tothom les reconeix com a Dharma, incitaven el públic a posar-se dempeus. Ho va fer per vegada primera amb Carlos Núñez, un dels convidats de la nit, que amb la seva gaita va insuflar ànims a un públic ja més granat que va arribar al concert amb una retenció d'aplaudiments als quals va haver de donar sortida durant l'actuació. És cert que el so no hi va ajudar –sonoritzar un espai com l'Oval és molt complex– però tampoc va resultar tan lamentable perquè la festa resultés incompleta.

Entre lectures de poemes del desaparegut Josep Fortuny –se'n van encarregar Muriel Casals, Empar Moliner i Montserrat Carulla– i la desfilada de convidats –Toti Soler, Blaumut i l'abans esmentat Núñez–, la festa només va tenir com a lleuger contratemps l'execució de composicions menys ballables, dictades per un entorn no tan favorable com l'aire lliure. Tot i això, les cadires es van fer innecessàries a partir de la meitat del concert i ja tot va ser celebració. Celebració i record als que ja no hi són, un altre dels llocs comuns d'un grup realment insòlit. Han aconseguit ser per a molts tan representatius de Catalunya com les tres p de Sisa: “Patir, pagar i pencar”.