Grècia es debat entre una dura pujada i un daltabaix probable

No hi ha un camí de roses i un altre d'espines. Hi ha espines i llances. El sí obrirà una pronunciada pujada d'esforç econòmic, tot i que amb sacrificis menys brutals que abans. El no arrisca la interrupció de la liquiditat europea, que podria portar Grècia a la insolvència i la fallida tècnica, i a una caòtica sortida de facto de l'euro: el daltabaix.

Acceptar la proposta europea (sí) suposa continuar amb l'ajustament pressupostari: de l'1,5% del PIB aquest any; del 3,5% el proper, res comparat al que ja s'ha recorregut (més del 10%). Dur, però més suau, perquè a més es pretén fer sobretot augmentant ingressos impositius, retallant menys despeses socials. Els creditors creuen que amb superàvits primaris (sense comptar interessos) de l'1% aquest any i 2%, 3% i 3,5% en els següents es pot equilibrar la situació. No serien objectius utòpics (el 2014 apuntava a un superàvit de l'1,4%), però la recent deterioració els dificulten. Els analistes més pessimistes —Martin Sandbu, Wolfgang Munchau i d'altres— suggereixen que aquest camí podria retrocedir el PIB entre el 8,6% i el 10%. Però tot depèn de les mesures d'acompanyament, com el paquet d'inversions anunciat pel president Jean-Claude Juncker, la conjuntura europea i les reformes de fons.

Rebutjar-la (no) genera l'enfonsament en poques hores: el corralito esdevindria crisi bancària de grans dimensions; l'evaporació de la liquiditat, crisi de solvència. Només el Banc Central Europeu (BCE) podria parar-la, però sense protecció d'un pla de rescat seria més que dubtosament legal: el Tractat rebutja el finançament directe dels Estats, també a través dels seus bancs. La seqüència seguiria amb el default o suspensió de pagaments del país. I sense miracle alternatiu, la seva sortida de facto de l'euro. La nova moneda, devaluada, arruïnaria les famílies, i difícilment augmentaria gaire els comptes exteriors. Grècia gairebé només exporta turisme i aquest sector està sobresaturat, l'oferta de places és inelàstica. El problema no és el deute, és el creixement. “No tenim fonts, només pedres”, clamava el poeta comunista Yanis Ritsos.

Aquests són els escenaris econòmics, simplificats. La política els complica més. Si guanya el no, els socis de l'Eurogrup estaran molt poc inclinats a augmentar el seu compromís, encara que el Govern de Syriza prometi complir. Qüestió de confiança: imprescindible per a nous desemborsaments. El Fons Monetari Internacional (FMI) acaba d'anunciar que es necessitaran 50.000 milions fins al 2018, 36.000 de diner nou europeu (sense comptar els alleujaments al deute que proposa, 53.100 milions més). Ho validarien els Parlaments implicats? Si guanya el sí: Dimissió d'Alexis Tsipras? Abans de signar el pacte amb l'eurozona?: un mes d'inestabilitat, risc de fallida. Una vegada signat?: el problema seria les garanties a oferir pel Govern sortint, n'hi hauria prou amb la signatura dels seus rivals?