Somriure hieràtic

Dels set candidats a ser alcalde de Barcelona, Ada Colau és la més misteriosa. No se sap si és un llop amb pell de xai o tot el contrari. Es veu d'una hora lluny que no és una política professional, però avui dia això sembla un avantatge.

Arriba tard encara que sap que hi haurà una manifestació de bombers i com les gasten quan estan enfadats. Els antidisturbis ja fa estona que són a la zona. Ella es presenta un punt més abrigada del compte, amb una gavardina curta que es treu per fer-se la foto. Potser per timidesa o potser per la seva manca de pedigrí polític, mata la curta espera de preparacions conversant amb la seva gent, defugint els reporters. No sembla còmoda amb la idea de deixar-se fotografiar.

“Som-hi”, diu quan tot està llest, i s'asseu amb les cames creuades, mans entrellaçades, somriure hieràtic. Agradable, fins i tot càlid, però hieràtic. Amb prou feines mourà el cos en els tres o quatre minuts de retrat, que se li fan eterns.

A mig matí d'un divendres, la plaça està animada. “Estàs molt guapa!”, l'afalaga amb afecte el conductor d'una furgoneta. Cada vegada s'amuntega més gent al voltant seu, molts fan fotos però ningú s'apropa a preguntar qui és. Potser perquè, a diferència del que passava amb altres candidats, ja saben qui és. O potser perquè no els importa qui sigui. Una noia s'apropa a fer-li una foto i li desitja sort en les eleccions. Ella s'ho pren tot amb molta calma. Quan li diuen que s'ha acabat, s'aixeca de seguida, sempre somrient, encantadora. Hieràtica, però encantadora. Potser perquè les enquestes li van bastant bé.