Un altre consens social

Fa molta ràbia que la imaginació política del PP no doni per a més i hagin de tornar a un recurs de baixa categoria per escalfar la campanya electoral. La llengua ha tornat a les pantalles com a cap de turc electoralista i presumptament justicier. L'única cosa bona que es pot treure d'això és el pretext per a una reflexió desdramatitzada però també veraç sobre el que la majoria de la societat reclama al seu sistema públic d'escolarització, és a dir, competència i agilitat semblant del català i el castellà, una equiparable familiaritat amb les dues llengües, i equivalent fluïdesa en l'ús oral i escrit de totes dues. Aquest consens em sembla poderós, tant, per cert, com un altre consens incontestable que parla de l'èxit de la immersió lingüística.

Però són dos consensos que semblen moure's en nivells diferents. D'un, cap dubte, i es reafirma contínuament, però de l'altre gairebé no en sentim parlar, quan no té res a veure amb la defensa d'una o una altra llengua sinó amb la millor preparació possible, a cost zero, dels escolars que hauran de viure en un món obert, permeable i com a mínim bilingüe. Aquest altre consens es carrega sense voler d'un to desafiador o provocador o empipador, precisament perquè l'ús aberrant de sentències, declaracions, casos particulars i nimietats magnificades per tots dos contendents polítics impedeix tranquil·litzar els ànims i reconèixer l'evident: les famílies volen que els seus fills no surtin de les escoles com a monolingües i ni tan sols com a usuaris òptims d'una llengua i només usuaris barroers de l'altra quan podrien sense cap dificultat habilitar-se com a usuaris competents de totes dues.

No crec que existeixi norma unànime, ja que Catalunya és molt diversa socialment. L'experiència de la docència mostra que unes zones necessiten un entrenament més intens en castellà i altres zones necessiten un entrenament més intens en català. Fins i tot a les mateixes zones, però en barris diferents, la pluralitat de situacions exigeix decisions no dictades per lògiques de partit ni ideològiques sinó civils, formatives i educatives.

Ni vivim en l'heroica resistència antifranquista ni és desitjable que un sistema d'escolarització pública descuidi o desatengui l'ús d'una de les dues llengües

Però mentre els polítics en campanya, aquí i allà, continuïn utilitzant la llengua com un alegre pretext per barallar-se no només delaten la seva inconsistència com a servidors públics sinó la seva indiferència frívola pel futur dels nois. Ni vivim en l'heroica resistència antifranquista ni és desitjable que un sistema d'escolarització pública descuidi o desatengui l'ús d'una de les dues llengües que constituiran l'entorn social i professional dels escolars. No sembla realment alarmant, doncs, que un tribunal català i un altre d'estatal aspirin a un ús vehicular del castellà a l'escola una mica més alt que el restringit a l'ensenyament mateix del castellà. Imagino que ningú somia amb una Catalunya monolingüe i que la majoria aspirem a no patir barroeries excessives en cap de les dues llengües.

El consens que invocava Mas, per tant, és efectivament molt alt, però aquest consens no diu només que la immersió lingüística és intocable. El que diu és, possiblement, que donat el seu incontestable i irreversible èxit, i donada l'absoluta absència de conflicte lingüístic que mereixi aquest nom (fora de paranoics i incendiaris de tots dos costats), ha desaparegut de l'horitzó l'amenaça que el català s'extingeixi per culpa del fet que la classe de física arribi pronunciada en castellà. Fins i tot aquesta perspectiva podria contribuir a moderar les angoixants situacions en què el repartiment de matèries obliga professors a ensenyar en una llengua en condicions més insegures o deficients que si ho fessin en la llengua que dominen més. És una altra d'aquelles evidències flagrants que fa saltar guspires però és comuna a les aules i, molt pitjor, causa comuna de xiulades sense raó.

La flexibilitat o la coherència en aquest sentit sembla més bona norma que la rigidesa reglamentària i pot ser que fins i tot ho agraeixin ells, els escolars, quan comencin a buscar-se la vida i ho facin, gràcies a fervents nacionalistes espanyols i catalans, fora de Catalunya i fora d'Espanya, per exemple en l'amplíssima Amèrica, espavilant-se ells sols, i una miqueta desconfiats si l'entorn en què han crescut ha estat impermeable per raons socials, familiars o ideològiques a l'ús natural i indistint de les dues llengües. D'aquest luxe gratuït no n'hauria de quedar fora ningú, i encara menys desestimar-lo com a luxe.

Jordi Gracia és professor i assagista