Suport a l’euro

Contra els pronòstics dels professionals del pessimisme, l'acord aconseguit aquest divendres al vespre a l'Eurogrup sobre el futur immediat de la crisi grega i la continuïtat del segon rescat constitueix una estupenda notícia. Encara que quedin els serrells d'algunes ratificacions parlamentàries, amb la prèvia presentació d'Atenes, dilluns, d'un ampli catàleg de reformes. I, sobretot, la que sens dubte serà la duríssima tasca de fons: dissenyar el tercer rescat o programa de reflotació de Grècia, perquè entri en vigor d'aquí a quatre mesos.

És una bona notícia sobretot pels seus efectes immediats, ja que ha d'evitar qualsevol risc de pànic financer derivat d'un col·lapse de l'economia grega (per no parlar de la seva sortida de l'euro). Es tractava d'un horitzó del tot indesitjable: la ruptura de l'eurozona posaria en qüestió la irreversibilitat de la moneda única, i per tant, l'estabilitat de tots i cadascun dels seus membres. En aquest sentit, l'acord és, abans de res, un suport a la vigència de l'euro com a projecte polític.

Sense arribar a les ja vençudes hipòtesis més dramàtiques, la crisi grega –que ara torna a quedar sota control després d'un mes farcit d'incògnites derivades del canvi de govern a Atenes–, contribuïa negativament a l'estancament de l'eurozona, principal problema intern de la Unió, ara com ara. La seva canalització ha de possibilitar que l'Eurogrup es dediqui al que és essencial: afermar una forta estratègia de creixement econòmic, que al capdavall serà la millor medicina per a les economies vulnerables, i singularment, la grega.

L'acord simbolitza també que, a Europa, la lògica política de la negociació segueix imposant-se a les temptacions unilateralistes del signe que siguin. I subratlla la intel·ligència inclusiva de la Unió, capaç d'integrar energies dispars i insòlites –de vegades incòmodes, desafiadores o simplement desmesurades–, com les de la nova i temperamental esquerra radical grega. Que, al seu torn, realitza un útil exercici de realisme pel qual podrà canalitzar millor les seves obstinacions, anteposant el record que els socis són, abans que discrepants o rivals, això: socis vinculats per lleialtats comunes.

Els pilars per a l'acord van quedar assentats des del moment en què el Govern de Syriza va renunciar als seus dos principals envits: la condonació del deute i la cancel·lació del segon programa de rescat. De seguida, Alemanya i els altres membres de l'eurozona han sabut respondre a aquestes clares renúncies amb flexibilitat en els marges pressupostaris i l'orientació concreta d'algunes mesures i reformes que permetin alleujar les calamitats socials d'aquell país.

En l'aspecte més emocional de la negociació, les promeses de lleialtat del ministre Iannis Varufakis i el reconeixement del president Jean-Claude Juncker, d'haver “pecat” contra la dignitat dels grecs han contribuït a substituir l'antipatia mútua per una nova empatia. Tant de bo continuï.