Rendits a la falsa puresa

Al cineasta més insospitat li pot entrar la febre del cinema pur: l'impuls de despullar-se del que és accessori i trobar l'eloqüència a través de, posem, la nua relació entre figura i paisatge. J.C. Chandor va satisfer aquest impuls de manera proverbialment honesta a Cuando todo está perdido (2013), una d'aquelles pel·lícules tan irreprotxables com antipàtiques, dirigides a un espectador capaç d'experimentar plaer en comprovar com el cineasta i la seva estrella, Robert Redford, aconseguien no ficar la pota en cap seqüència del metratge. Alguns anys abans, Robert Zemeckis havia temptejat aquest territori cenyint-se una cotilla molt més laxa a Nàufrag (2000), pel·lícula que només jugava a simular aquestes regles (austeres) del joc per continuar exercitant el barroquisme marca de la casa. 127 horas (2010), de Danny Boyle, i ara aquesta Alma salvaje, de Jean-Marc Vallée, porten el contrast entre intencions, estratègies i resultats al terreny de l'acudit paradoxal.

Basada en el llibre autobiogràfic de Cheryl Strayed, Alma salvaje és la crònica del camí de redempció, després d'una deriva autodestructiva de sexe i drogues, emprès per la protagonista a través de les 1.100 milles del sender de la Cresta del Pacífic. Whiterspoon s'entrega, de manera que fins i tot es pot entendre la secreta coherència entre Dallas Buyers Club i aquest treball, però Alma salvaje és el tipus de pel·lícula on qualsevol detall activa explícits i pirotècnics salts enrere, que converteixen el passat del personatge en carnassa per al sensacionalisme de videoclip.