Famosos de demà al Primavera Club

El Primavera Club torna a Barcelona. El germà petit del Sound, que a diferència d’aquest pren com a espai les sales de concerts i no les instal·lacions del Fòrum, ofereix tres dies de concerts amb més de 40 bandes distribuïdes per cinc sales de la ciutat. No és només aquesta la diferència amb el Primavera Sound, ja que l’esperit del germà petit és més aventurer, tot programant no els grups ara populars, sinó els que presumiblement ho seran en un futur més o menys proper. Com un vident que aventura el futur, el festival s’erigeix com a predictor per al seu públic, al qual demana un vot de confiança presentant un cartell sense noms populars.

Abel González, programador del Primavera Sound, creu que el festival no només és prescriptor, a causa, entre altres raons, de la complicitat entre públic i festival: “Quan anunciem els grups que vindran, anem de la mà amb el nostre públic i confiem que ells vagin descobrint aquestes bandes, que en arribar a Barcelona ja hauran crescut de manera natural entre els nostres seguidors”. El públic és doncs per a González un subjecte actiu que no es limita a nedar en aigües conegudes, sinó que fa l’esforç d’acostar-se a bandes per poder decidir si, arribat el moment, val la pena assistir als seus concerts. Bandes com Jungle, que ja despunten a Anglaterra amb un parell d’èxits a les llistes, Black Bananes, banda de Jennifer Herrera, Alvvays, banda d’indie pop tendre, Ought, banda canadenca de postpunk nascuda sota el paraigua de les protestes estudiantils davant la pujada de taxes universitàries, o Strand Of Oaks, nom sota el qual es presenta el cantautor nord-americà Timothy Showalter, serien part d’aquest grups que, per als seguidors del Primavera Club, no resulten noms desconeguts.

La presència de bandes del país com Pacosan, Muñeco o Halcón, entre d’altres, arrodoneixen la part diguem-ne més coneguda del cartell. El que resulta curiós és que els grups que triomfaran demà passat s’agrupen sota etiquetes com psicodèlia, noise rock o pop i postpunk, que pertanyen al segle passat: “Jo no estic aquí per inventar etiquetes”, diu Abel González, que en qualsevol cas accepta que la música actual no presenta novetats radicals: “És veritat que des que la música electrònica va deixar de donar sorpreses cada setmana, la música sembla que no proposa canvis radicals. De tota manera, ja es veu que cada vegada hi ha més cantants de rhythm and blues moderns, i crec que l’efecte de James Blake en la música acabarà notant-se”, afirma.

El que no ha canviat amb el temps és la velocitat del consum, encara no hem acabat de gaudir dels grups del present i ja hem de descobrir els de demà. Per González, no representa cap problema: “Per mi aquesta és una professió que apel·la a la passió. M’he acostumat a viure a aquest ritme, a sis mesos vista. Quan publiquen una novetat jo penso, ‘joder, si això ja ho conec, o ja ho he ballat’. No tinc aquesta sensació de vertigen”.