El misteri del nou Camp Nou

El Camp Nou fa olor de futbol, sempre n’ha fet i ara una mica més des que s’han tornat a obrir les portes, després de dos anys i mig de frisança per les obres, amb Leo Messi de sereno i Lamine Yamal com a despertador. Ha estat un estadi molt estimat pels jugadors i ben valorat pels espectadors, conseqüent amb la idea de qui el va fer l’any 1957. La fita de l’arquitecte Francesc Mitjans va ser construir un camp elegant en el qual es pogués veure molt bé el futbol, i d’aquí ve que abans de començar voltés per diferents estadis d’Europa. No és estrany, per tant, que l’evolució del joc modern s’hagi pogut visualitzar des de la gespa del Camp Nou. El joc i l’estètica sempre han estat molt presents al Barça.

Els efectes de Kubala quan el joc era a càmera lenta; els canvis de ritme de Cruyff, l’as volador; el tango de Maradona, que arrencava i frenava en lloc d’anar a poc a poc o molt de pressa; la cua de vaca de Romário, aquell amor d’estiu que mai s’oblida; la follia de Stòitx­kov; la tristesa golejadora de Rivaldo; aquella bola de foc que era Ronaldo; l’expressivitat i el sentiment de Guardiola; el fulgor encegador de Ronaldinho, el davanter que va treure el club del confessionari; la delicadesa d’Iniesta, el sentit de l’orientació de Xavi, la invisibilitat de Busquets i la força de Puyol; i és clar, la virtuositat de Messi. Tots han deixat empremta al Camp Nou.

Johan Cruyff i Pep Guardiola s’han convertit igualment en els entrenadors més influents dels últims temps des de la banqueta de l’estadi, i la dimensió universal de la pionera Alexia Putellas i la seva companya Aitana Bonmatí, les acaparadores de la Pilota d’Or, s’ha projectat també al Camp Nou.

Les graderies de l’estadi han anat pujant i el camp s’ha fet més alt i més gran des de 1982, quan s’hi va inaugurar el Mundial d’Espanya, i també més baix i segur sense seients des de 1994. La remodelació d’ara és molt més ambiciosa, i encara no se sap gaire bé quan i com acabarà, després de les complicacions que hi ha hagut des que es va adjudicar a l’empresa Limak. Es va perdre molt de temps fins que el president ­Joan Laporta va decidir començar unes obres que van portar l’equip a jugar a Montjuïc del 28 de maig de 2023 al dissabte 22 de novembre passat, quan 45.157 espectadors van presenciar el partit contra l’Athletic.

Encara falta obrir el gol nord, acabar la tercera graderia i fer la coberta, ara que no queda rastre de la visera. Però la gent s’hi va sentir bé, com si hagués recuperat la casa, tot molt emocio­nant i familiar. L’arrelament al barri de les Corts i a Barcelona és ferm, i la mà de Mitjans hi continua ben present, perquè la primera i la segona graderia són patrimoni protegit. El camp manté la seva personalitat, és obert, mediterrani, modern, dinàmic i propicia el diàleg amb la gespa, que és del que es tracta.

El nom oficial és Spotify Camp Nou, encara que la gent blaugrana el coneixerà segurament pel nou Camp Nou, ni que sigui per diferenciar-lo del vell. Aquell estadi nascut de l’impuls del Barça de les Cinc Copes que va fer petit el camp de les Corts mai no va poder ser denominat Joan Gamper, com volia el club, en honor del seu fundador per la prohibició de les autoritats franquistes. Ara és el Camp Nou el que havia envellit massa per acollir la jove colla que s’ha format a la muntanya olímpica de 1992.

Avui el que empeny no és Kubala, sinó Lamine, la icona de la generació Montjuïc, un col·lectiu que agrupa diferents jugadors de la Masia, molts culers que no havien pogut anar mai al Camp Nou i milers dels turistes que volten per Barcelona. El club necessita diners, i hi ha queixes pels preus d’unes entrades que no són fàcils d’obtenir ni de veure, com es va comprovar en el partit amb l’Alabès. També és veritat que uns 60.000 abonats conti­nuen en excedència —a efectes de pagament són 21.186—, i ja se sap que alguns socis es van acostumar a comercialitzar el carnet amb el seient lliure. Només cal recordar els 30.000 aficionats de l’Ein­tracht que van envair el Camp Nou l’abril de 2022.

La desmobilització social ha estat evident durant l’estada a Montjuïc. Ara se suposa que els culers s’aniran activant a mesura que augmenti la capacitat del Camp Nou fins a arribar als 105.000 aficionats. Hi ha expectació per veure com creix l’estadi, com madura l’equip i com s’estabilitza el nombre de socis en vigílies de les eleccions de 2026, en un moment en què, per efectes del consumisme i de la indústria de l’entreteniment, els camps són més un plató de televisió que una catedral de feligresos. La convivència no és fàcil entre els que enyoren la salutació que abans feia Manel Vich —“Bona tarda a tothom i benvinguts a l’estadi”— i els que ara atien els crits de l’speaker i presumeixen de la mascota Cat.

La càrrega simbòlica i la futbolística acostumen a funcionar millor que la d’animació en un estadi fred i sovint callat. Ara mateix la grada d’animació està suspesa per la junta de Laporta, a qui l’avala la política de tolerància zero des que el 2003 va fer fora els Boixos Nois després que els radicals arribessin a imposar un minut de silenci a l’estadi per la mort d’un dels seus membres el desembre de 1997 en un partit contra l’Atlético. Però el desafiament continua sent com despertar l’afició sense que els crits s’associïn a una distorsió i s’imposi el “factor camp” en benefici de l’equip.

El punt de trobada, abans i després, continua sent, des del 75è aniversari (1974), l’himne, que no és estrident ni una invitació al combat, sinó que respon al nom de Cant del Barça. Una manera de fer i de ser culer que té continuïtat també amb l’himne dels 125 anys —L’escut al pit. No és una casualitat tampoc que el crit que uneix la gent blaugrana sigui el de “Visca el Barça i Visca Catalunya!”.

El Barcelona és una entitat que sempre ha estat vinculada al país i pendent del seu pols polític. A la postguerra es va convertir en un club refugi arran del caràcter popular, integrador i contemporani que va agafar als anys vint, quan va entendre el futbol com una expressió de la modernitat urbana, paraula de l’historiador Carles Santacana. La vocació europeista i interclassista va anar acompanyada de la identificació amb Catalunya. Manolo Vázquez Montalbán és l’autor de la mítica definició “El Barça és l’exèrcit desarmat i simbòlic de Catalunya”. Molts catalans es van fer del FC Barcelona per expressar el seu antifranquisme i el camp es va omplir de banderes nacionalistes. La capacitat de convocatòria del club va ser decisiva igualment per a la integració de les onades migratòries de la postguerra.

El catalanisme del Barça es va accentuar amb els actes del 75è aniversari, mentre que la condició de més que un club es reflectia en els discursos institucio­nals i en els milers de senyeres que s’alternaven amb les banderes blaugrana. “El Barça és cultura i esport, i amb cultura i esport fem país”, va explicar el president Agustí Montal. El club ha estat habitualment en sintonia amb les reivindicacions polítiques del país, especialment quan s’ha tractat de guanyar autonomia i també en els moments del Procés. La Via Catalana va passar pel Camp Nou, escenari també del Concert per la Llibertat. Els crits d’“independència” es va sentir durant força jornades en una part de l’estadi, i el partit de Lliga entre el Barça i Las Palmas de l’1 d’octubre de 2017 es va jugar a porta tancada al Camp Nou després de molta controvèrsia.

La unanimitat ha estat, en canvi, indiscutible quan el Madrid ha visitat el Camp Nou. Aleshores l’estadi s’ha convertit en un clam contra el conjunt blanc, assenyalat com l’enemic, i a favor del Barça, que acostuma a ser rebut amb grans mosaics. Hi ha tot un cançoner referit al Madrid. El punt de màxima tensió es va viure el 2002, quan l’exbarcelonista Luis Figo va visitar l’estadi vestit de blanc i va ser considerat el gran traïdor. La imatge del cap de porc que es va llançar a la gespa va donar la volta al món. Va ser també en un partit contra el Madrid de l’any 1970 que l’estadi es va revoltar per un penal que es va inventar l’àrbitre Guruceta Muro.

Hi ha una sensibilitat especial des d’aleshores amb les actuacions dels àrbitres, que xiulen molt còmodes en els partits aparentment senzills i se senten molt pressionats quan es tracta de remuntar una eliminatòria, com es va veure el 2017 amb el 6-1 contra el PSG. Aleshores no hi ha divisió d’opinions. La reactivitat té molta força en un estadi que, d’altra banda, és molt capaç de tornar-se en contra de la directiva, l’entrenador o l’equip. Els “ismes”, i en especial la divisió entre els seguidors del president Josep Lluís Núñez i de Johan Cruyff, es va poder apreciar en les xiulades i mocadorades en temps de Bobby Robson i de Louis van Gaal. Un contenciós que va contrastar amb la indiferència del dia que el Barça de Tata Martino es jugava la Lliga contra l’Atlético (2014) i la va perdre després que l’àrbitre anul·lés un gol legal de Messi.

El silenci d’aleshores va contrastar amb l’alegria viscuda al mateix Camp Nou la darrera jornada amb les lligues guanyades pel Dream Team (1990-1994) després que el Madrid perdés ­dues vegades a Tenerife i Djukic fallés un penal que, en cas d’encert, hauria donat el títol al Deportivo. No hi ha res que faci més content el culer que el fet que el triomf del Barça coincideixi amb la derrota del Madrid. Les victòries al Bernabéu han propiciat sempre la catarsi barcelonista: el 0-5 del 1974 amb Cruyff; el 0-3 de 2005 quan Ronaldinho va ser aplaudit, o el 2-6 de 2009 en l’etapa de Guardiola, el mateix any del gol d’Iniesta a Stamford Bridge.

L’afició del Camp Nou vol i dol, autocrítica i exigent com és, impacient de mena, a l’espera ara mateix de veure l’impacte que tindran l’equip que lidera Lamine i els jugadors de la Masia, més culers que el pal de la bandera, com Marc Bernal i Marc Casadó. Arriba a l’estadi una afició nova, segurament no tan condicionada pel passat, més optimista i militant, menys patidora i disposada a aprofitar l’estructura definitiva de l’estadi, més tancat, vertical i intimidador. Un context que pot ajudar a fer valer la condició d’equip local i acabar amb aquella remor o aquell silenci, com si el Camp Nou fos el Liceu, però bon amfitrió, d’altra banda, de la final dels Jocs de 1992, de concerts emblemàtics com els de Bruce Springs­teen o Lluís Llach, i fins i tot d’una missa del Papa Joan Pau II (1982)

No se sap, en qualsevol cas, quina serà la seva força ambiental, perquè cada cop hi ha més interès a habilitar lloc per als turistes, els fans i els vips, i menys per a socis i penyistes. Tot un misteri, una incertesa, tenint en compte, a més, el moment polític i social del país. La causa identitaria i simbòlica es dona simplement per descomptada, tot i que els deutes del club posen en risc el seu règim de propietat —es descarta una SAD— i es desconeix fins i tot el color polític del pròxim Parlament, mentre que la futbolística és esperançadora: el joc continua sent l’essència de tot, el motiu pel qual s’activa el culer. Una sorpresa fins a cert punt si se sap que a l’arquitecte Mitjans no li agradava el futbol; només volia que es pogués veure molt bé al Camp Nou.