“Si no m’hagués sentit acceptat, no cantaria en català”. Sis testimonis sobre cultura i immigració

"Aquest llibre és una píndola contra el racisme”, diu Agustín Comotto (Buenos Aires, Argentina, 1968) mentre fullegem Oikia. Relats d’infantesa (Indòmita Editorial, 2024), un conjunt d’històries de vuit menors d’edat que van coincidir al centre d’acollida de Girona que duu el mateix nom. Cada conte està il·lustrat per un artista diferent, i l’argentí els ha coordinat a tots, a part de posar imatges a un relat.

Comotto va venir voluntàriament a Catalunya l’any 1999 perquè volia construir-se “una identitat d’autor en una part de l’Estat espanyol on hi havia moltes editorials”. Li demano que m’expliqui la seva experiència en el sistema cultural català. Com a artista llatinoamericà, t’ha costat mai trobar feina aquí? “No, en cap moment. A Catalunya, com a molts llocs del món, si defenses bé el que fas tens el teu espai de treball. Ara bé, parteixo d’unes condicions privilegiades: parlo el castellà i el català, perquè el vaig aprendre dos anys després d’arribar, i tinc una identitat cultural similar. La veritat és que no em puc posar en la pell d’un xinès que arriba a Barcelona amb un plec d’il·lustracions sota el braç.”  

Creus que hi ha diversitat en la cultura catalana? Respon que sí, que n’hi ha: “Hi ha molts col·lectius sud-americans actius des de fa temps. Per exemple, hi ha autors argentins que van venir aquí a la dècada dels setanta i es van fer un espai, com la Patrícia Gabancho, que escrivia i parlava en català, o América Sánchez, un altre argentí que va marcar moltíssim una pauta estètica a Catalunya. I més gent, com Gusti.” I fora del món llatinoamericà? L’argentí reconeix que les migracions que provenen d’espais que no parlen una llengua romànica són més lentes: “Suposo que trigarem més a trobar-les. Cosa que no vol dir que els fills dels xinesos o pakistanesos que viuen aquí no tinguin una intenció molt gran de dedicar-se això.”

A l’hora d’afrontar les històries d’Oikia, Comotto explica que “sentia una diferència”, però no pel fet de ser o no ser migrant, sinó per la classe social d’on prové. Va marxar de l’Argentina per venir a Catalunya, però provenia de la classe mitjana i va arribar aquí com a tal. Els personatges d’Oikia, siguin immigrants o siguin catalans d’origen, tenen en comú que provenen d’entorns pobres. “Parlar sempre de la immigració com a fet traumàtic és una manipulació política enorme, especialment per part de la ultradreta. Jo els diria: a tu no et fa ràbia el marroquí, et fa ràbia el marroquí pobre”, diu, i continua: “És obvi que un veneçolà que se’n va a Madrid amb molts calés i acaba vivint al barri de Salamanca no tindrà el mateix trauma migratori que un nano que es llança a una pastera”.

L’autor publica llibres en castellà, però també en català (Oikia, relats de Pere Calders, un homenatge a Joan-Salvat-Papasseit…). El fet de saber la llengua “obre un ventall molt més gran de possibilitats de tenir feina i experiències noves.” Segons ell, “no és que un artista migrant tingui el deure de parlar la llengua, però sí que farà bé de tenir una sensibilitat envers el lloc on arriba. Si no, o ets un geni o no t’acceptaran. Això passa en totes les cultures, i en la catalana, doncs igual.”  

Huaqian Zhang (Wenzhou, Xina, 1997) és una artista d’arts visuals amb una projecció molt prometedora. Va viure a la Xina fins als nou anys i després a Segur de Calafell fins als 16, quan es va traslladar a Barcelona. Potser per això, si li pregunten d’on és, respon “celeste”. El 2024 la van seleccionar per fer una residència de llarga estada a Hangar, el centre de producció i recerca artística. Quan despenja el telèfon i li dic que vull preguntar-li sobre la seva experiència en el sector cultural català, m’avisa: “Soc una persona que parla molt concisament. Crec que això em ve del xinès, que és la llengua que diu més coses amb menys extensió. El català i el castellà són molt narratius: jo intento dir el màxim amb el mínim”.

Zhang resumeix la seva vida en dos xocs. El primer, quan un dia era a l’escola i la mestra li va dir que havia de marxar. On? “A Espanya, amb la teva mare”. Es va acomiadar del pare i dels avis, va agafar diversos autobusos i avions, i de sobte estava en un poble de Catalunya: Segur de Calafell. “L’endemà em vaig aixecar i vaig pensar que aquí tothom tenia la mateixa cara, i que parlaven una llengua que jo no entenia: el castellà”. A Catalunya, els tiets de la Huaqian tenien un restaurant. La seva mare va començar a treballar allà. Després van obrir un basar, i després un altre i van tancar l’anterior.  

De petita l’artista també feia feina al basar, cosa que creu que es nota en la seva pràctica artística, principalment perquè treballa molt: “No tinc vacances, no sé com es gestionen. La meva mare treballava al restaurant des de les nou del matí fins a les dotze de la nit, o a la botiga des de les nou del matí fins a les nou de la nit. És clar que no em portaven a fer vacances!”, exclama.  

Els anys van anar passant, i Zhang va anar-se definint com a persona, però a casa seva no van acceptar la seva identitat. Als 16 anys va sentir la urgència de marxar i va anar a Barcelona. Va ser a La Massana, estudiant disseny, on va aprendre català amb normalitat (diu que a Segur de Calafell aquesta no és la llengua “guai”) i ara el fa servir en la seva obra. A la performance Jo he après el teu llenguatge (2023), qüestionava repetidament: “Jo he après el teu llenguatge, tu m’entens a mi?”.

Li pregunto: el que crees es relaciona d’alguna manera amb la Xina? “Sí, perquè per a mi la producció artística és com quan un cos es posa a treballar tant que cau desplomat, tant per cansament com per orgasme”. I continua rumiant en veu alta: “També faig formes molt repetitives, petites, detallistes, que penso que són una cosa molt asiàtica. La meva pràctica artística és molt tech: treballo molt amb electrònica i compro molt per Ali Express. Tota l’electrònica que faig servir ve de la Xina”.

Demano a la Huaqian si creu que ser xinesa d’origen li ha suposat alguna diferenciació en la seva carrera. I m’explica que de vegades ha notat que l’agafaven per quota, que és una altra manera de fer servir la representació: “De sobte agafen una persona racialitzada per dir ‘no som eurocèntrics’”. Un cop li van dir que tindria una bona carrera perquè no és ni blanca ni heterosexual ni cis. “Tot el que sigui impulsar altres discursos em sembla bé, però alhora no vull que qui soc tapi la naturalitat o la qualitat de la meva obra”, expressa. 

Aissata M’ballo (Cervera, 1994) i Diana Rahmouni (Mataró, 1993) són les impulsores de l’editorial Jande, una cooperativa de ficció i no-ficció que ha publicat el seu primer llibre a principis del 2025 i que se centra en veus migrants i racialitzades. Creieu que hi ha diversitat en el sistema cultural català?, els pregunto, i elles responen que no, que en el món literari català no hi ha prou diversitat, i que per això han creat l’editorial: “Quan la Diana i jo anàvem a les llibreries, detectavem una manca de representació de persones com nosaltres”, diu l’Aissata, que explica que els seus pares són senegalesos; “no podem parlar encara de normalitat, tot i que sí que és veritat que s’estan obrint camins”.  

En el cas de Rahmouni, la seva mare és catalana i el seu pare, sirià. Afegeix: “En el moment que encara generem sorpresa, és que falta feina per fer”. I M’ballo rebla: “Arribarem a la normalitat el dia que hi hagi més d’un Jande, quan els artistes migrants deixin de ser els primers i els últims.” L’Aissata i la Diana també tenen molt clar que, si es poden dedicar a aquest projecte, és perquè han passat anys des que els seus familiars van venir a Catalunya. “Nosaltres hem tingut la sort i el privilegi que hem estudiat, i estem en una situació en què podem permetre’ns dedicar-nos a impulsar una editorial”, diu l’Assiata. Per això, segons elles mateixes expliquen, “vam decidir agafar el toro per les banyes, en comptes d’esperar que les mateixes editorials incorporessin aquesta diversitat”.  

El primer llibre que han publicat en el seu catàleg és Mares migrants (Jande, 2025). L’autora és Fatima Saheb (Larrache, 1995), que ha volgut parlar sobre la seva pròpia experiència i fa servir l’escriptura com una mena de teràpia personal i alhora com un tipus d’activisme. Són molts, els noms que les dues editores de Jande tenen al cap i que els agradaria que la societat catalana reconegués més, ja fos dins del seu catàleg o fora. En una xerrada sobre el futur de la cultura catalana en què coincideixo amb la Diana Rahmouni, per exemple, em recomana el poeta Mohamad Bitari (Damasc, 1990), que entre d’altres ha traduït Miquel Martí i Pol a l’àrab. 

A Moha Amazian (Vic, 1995) el podeu veure diàriament a Com si fos ahir, la telenovel·la del migdia de 3Cat. És un actor que als 18 anys va dir als seus pares que no sabia si estudiar interpretació o ciència, i que finalment ha acabat dedicant-se a les dues coses. Quan el Moha va néixer, el seu pare ja feia 25 anys que vivia a Catalunya, va arribar a la dècada dels setanta (“Franco era viu!”, exclama el noi). La seva mare va arribar l’any 1992. Per això, Moha explica: “Jo no he migrat, visc una situació bastant diferent respecte de la que van viure els meus pares. De vegades empatitzo més amb una persona que és adoptada que no pas amb algú migrant”.  

Els inicis d’Amazian en el teatre tenen a veure amb la complexitat de la seva catalanitat. “A mi em passaven certes històries, com que els pares dels amics no sabien si podien donar-me carn per menjar, que al Nadal em preguntessin què m’havien portat els Reis… que jo no sabia explicar perquè d’adolescent tenia les eines que tenia, fins que fent teatre vam començar a representar des del gest, un llenguatge universal, diferents escenes que em permetien divulgar sobre els microracismes, els estereotips… I això em va enganxar”. A l’inici va ser un divertimento, però s’ha convertit en la seva carrera.  

Què creus que hauria passat si fossis una persona directament migrant?, li demano: “Probablement hauria vingut amb una motxilla purament àrab, amazic, i no hauria trobat la manera de fer-me entendre”. El temps és important. Ell mateix relata que, quan va començar a dedicar-se a la interpretació, no tenia cap referent previ. Li apunto que ara el referent és ell, tot i que no se sent del tot còmode en sentir-ho: “Els referents no s’erigeixen com a tals, s’hi tornen. A part, també penso que els que obrim el caminet l’hem de poder cagar…”. El seu caminet no ha sigut sempre pla. De fet, l’experiència acumulada l’ha fet canviar el parer sobre els papers que havia d’interpetar. “Inicialment pensava: sempre faré papers àrabs, és un preu que haig de pagar. I ho feia amb gust: veia molt necessari fer de cavall de Troia per tot arreu, des de sales de barri fins a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya”.  

Però a poc a poc la idea de fer només papers àrabs va anar canviant. “Després vaig pensar: m’he de poder dir Miquel. Ara bé, això també em generava contradicció: per què m’he d’escudar en un nom occidental? Arribar a ser un Miquel era arribar al primer món?”. Finalment, en Moha Amazian se sent còmode en papers com el que fa a Com si fos ahir, on es diu Karim i viu conflictes que no tenen res a veure amb allò que ell no ha escollit: ni el seu origen, ni el sistema de valors, ni la seva cara. “Jo tinc un fenotip concret: em mires i soc àrab. Però com en Karim, les meves preocupacions poden ser senzillament que no he aprovat els exàmens, o que em va fatal en l’amor”, conclou.  

Pregunto a Moha Amazian si creu que parlar el català li ha donat feina. Respon que sí, però ho allarga una mica: “Si estem fent una producció catalana, el català és primordial. No s’ha de ser més lax, perquè entrem en un paternalisme que ens fa més mal que bé. Jo no vull, com a Moha, que s’utilitzi el meu origen en contra meu, perquè jo no l’he escollit. Per tant, tampoc vull que s’utilitzi a favor, i com que soc de rerefons migrant, que se m’apliquin unes normes diferents, per exemple amb la llengua o els estudis”. “Ens hem de tractar d’igual a igual”, conclou.  

Un dels màxims representants de la diversitat en l’espai sonor català és Kelly Isaiah (Benin City, Nigèria, 1993). Tothom qui l’ha sentit en directe sap que té una de les millors veus del panorama musical: és pur instrument vocal. Un cop vam coincidir en un estudi de gravació, i el tècnic de so no parava d’esbufegar i de repicar amb els dits de les mans quan el sentia. La seva família va emigrar i ell va arribar a Lleida amb 10 anys: “És un lloc on m’han donat una oportunitat, una veu; on m’accepten i on molt poques vegades em sento diferent. Lleida m’ha permès dedicar-me a la música”.  

Ara bé, això no vol dir que el cantant estigui del tot content amb el sector musical: “Crec que hem cobert la part de l’acceptació racial, i s’està fent molt bona feina, però ens falta cobrir la part de l’acceptació musical de diferents gèneres”. Diu, literalment, que a Catalunya la música fa plorar, i que hi ha artistes amb molt de talent que no tenen l’espai que mereixen. “La meva missió és que els catalans acceptem que hi ha diferents sons i artistes que ho fan molt bé i que cal escoltar-los”. Isaiah treurà disc nou el març de 2026; els sons amb què està treballant ara no són europeus, sinó del seu país d’origen, des del ritme fins a les melodies.  

El Kelly m’explica que amb la seva música alimenta “els més petits i els més perduts”, i és per a ells que canta en català, perquè necessita que la gent de la seva comunitat vegi que es pot sentir tan involucrada com jo amb el lloc on viuen.  El músic creu que la immigració necessita ídols. Quan escoltes una cançó, sense voler t’estàs emmirallant en l’artista. “Necessito que la meva gent d’origen vegi que està molt bé fer les coses a la manera que tu vulguis i en l’idioma que tu vulguis: que està molt bé ser negre i cantar en un idioma que a priori, des de fora, sembla que no sigui teu.”

El cantant diu aquestes paraules molt convençut, tot i que també apunta que li agradaria no tenir aquest pes: “M’agradaria fer la meva i punt, però és tard i ja ho he acceptat, i està bé, perquè em sento un privilegiat”. Et sents sol en aquesta feina de representació?, li demano. Primer respon que és una cosa que mai pensa, “perquè cadascú té la seva missió i el seu objectiu, i tendeixo a no mirar el que fan els altres”. Però després diu que no se sent sol perquè és conscient que, abans que ell, molta gent ha intentat fer les coses bé: “Et puc parlar de la Mònica Green, expropietària de la sala Luz de Gas, que és com la meva padrina. O d’activistes com la Nogay Ndiaye, que és com una germana per a mi. O de la Basha Oköye, que organitza el Blackcelona. Dones fortes que han obert el camí per a nosaltres. O el Saoka Kingolo, un home que admiro. No em puc sentir sol.”  

Sobre la llengua, Isaiah diu que parla en català perquè és la llengua del lloc on viu: “Si no m’hagués sentit acceptat, no ho faria”. I explica que, si bé de cara al públic català la seva missió és purament musical, creu que això varia amb el públic castellà: “Sé que els espanyols no entenen per què jo parlo en català, però ningú té el dret de dir-me en quin idioma cantar. Estàs davant d’un artista que pot defensar-se en set llengües, i tu creus que tens el dret de preguntar-me a quanta gent arribarà la meva música?.” I conclou: “Al final del dia, pujo a un escenari i la gent que m’escolta és de Catalunya”.