‘Abecedari’ a la Beckett: Cabaret filosòfic, musical i suïcida

La companyia La Moukhles & Sentís es va donar a conèixer amb Nodi: de gossos i malditos, un espectacle que va passar fugaçment pel Maldà i que va entusiasmar la crítica. Joan Sentís i Miriam Moukhles formen parella sentimental i artística, demostrant que l’art i l’amor acostumen a ser la mateixa cosa. Ella ha començat a guanyar premis (i espereu) i té una de les agendes més atapeïdes del teatre català. Si en l’anterior muntatge es van fixar en la figura de Pau Riba i la contracultura catalana dels anys setanta, aquí prenen com a punt de partida el filòsof francès Gilles Deleuze i la seva mítica entrevista en forma d’abecedari, televisada i per capítols, que es va emetre després del suïcidi del pensador.

El títol i la figura de Deleuze són una excusa, mai millor dit, per parlar del que realment interessa la companyia: la memòria i el llegat. Mouhkles i Sentís estan acompanyats en escena per la pianista i actriu Cris Martínez, però tota la proposta està pensada perquè Moukhles es llueixi. Cosa que ens encanta. La part més fluixa del muntatge és la dramatúrgia (firmada a sis mans amb Pau Matas), dispersa i una mica superficial: dos investigadors estudien l’entrevista de Deleuze i, a la vegada, un contacontes de Tànger rememora el París del 1955 i les figures que es reunien en un piano bar. El quadre Le grand concert del pintor abstracte Nicolas de Staël també té la seva importància, però hi ha algunes subtrames que més aviat acaben despistant.

Però tot això no té importància. Aquí qui brilla com una estrella sideral és Miriam Moukhles. El primer número de l’obra ja col·loca el llistó molt amunt: l’actriu canta, de meravella i envoltada de fum, una cançó en àrab que s’acaba transformant en la mítica En el punto de partida de Rocío Jurado. La Moukhles es converteix en l’Ahmed, el contacontes, o en Juanita de Tànger, la vedet, amb una gràcia, una facilitat i una subtilesa que ja voldrien les millors. La imatge de l’atleta que espera que li passin el testimoni acaba sent una de les que ens endurem a casa, a més de la brillant idea d’ajuntar Deleuze, el número de la paparra i l’humorista Eugenio en el mateix espectacle. La A!