‘Les bacants’, d’Eurípides: Tragèdia en vermell menstruació

Radical, exigent i rigorós. El director Albert Arribas té una de les trajectòries més sòlides del teatre català i es caracteritza per tractar els espectadors com a éssers intel·ligents. Després de posar en escena textos d’Albert Balasch, Davide Carnevali, Dimitris Dimitriadis o Lluïsa Cunillé, ara s’ha atrevit amb Les bacants. La tragèdia escrita per Eurípides al segle V aC li serveix a Arribas per, una vegada més, continuar reflexionant en escena sobre la representació mateixa. El misteri del teatre es manifesta davant nostre com un muntatge sintètic i minimalista, que aconsegueix enlluernar-nos, meravellar-nos i fins i tot descol·locar-nos a parts iguals. Ningú ha dit que la precarietat estigui renyida amb el talent.

Per aconseguir aquests efectes, Arribas s’ha envoltat de tres intèrprets excel·lents i de gran personalitat: Màrcia Cisteró, Antònia Jaume i Marta Ossó ja són habituals del seu teatre i entenen a la perfecció el que passa pel caparró del director. El dramatisme de Cisteró, la cabellera lleonina de Jaume i la lluïssor dels ulls d’Ossó configuren un muntatge on la intel·ligència i la ironia es donen la mà. L’artifici del teatre se’ns revela, desvergonyit i orgullós, i entenem que és igual de fals el plor que un caminar ridícul. Les trec actrius es mostren, successivament o al mateix temps, tràgiques, iròniques o entremaliades, amb una entrega difícil de trobar als nostres escenaris. Cadme, Penteu o el cec Tirèsias apareixen davant nostre gràcies al poder infinit de les paraules, les veuetes i l’expressió corporal. No cal res més.

L’espai escènic i el vestuari dissenyats per Sílvia Delagneau (assistida per Manuel Mateos: recordeu aquest nom) construeix el relat i crea els personatges amb robes vermelloses. Vermell vi, vermell carmí, vermell menstruació. Un peu de micròfon pot donar molt de joc, fins i tot com a titella postdramàtica. Als mons d’Albert Arribas es combinen amb elegància el rigor amb l’humor, i l’excel·lent traducció al català de Jordi Pàmias, sumada a la dicció cristal·lina de les intèrprets, fan que les paraules d’Eurípides ens arribin més vives que mai. Fins i tot tenim el regal final i inesperat de la veu de Mònica Almirall, una altra “noia Arribas” de categoria. Quina alegria que hi hagi gent tan rara com Albert Arribas i Centaure Produccions.