Lolita Bosch relata la por de cada dia al Mèxic del segle XXI

Sí, ho heu llegit bé, es titula Una vida normal, però tot és exactament a l’inrevés. L’última cosa que hi ha en aquest llibre és una vida normal, perquè la que narra de manera genuïna, creïble i vibrant Lolita Bosch és tota una altra cosa: una vida temerària, valenta i atrapada en el drama humà del dia a dia de la violència a Mèxic a principis del segle XXI. Confesso que la vaig perdre de vista com a escriptora fa anys, i ara he entès una mica millor —a banda de les meves badades naturals— per què va passar: el descobriment de Mèxic com a civilització i humanitat, com a casa pròpia, la va lligar al destí d’aquell país a través d’una munió de persones, nòvios, noves famílies i projectes que van anar decantant-se cap a l’evidència que calia fer alguna cosa per afrontar un canvi estructural profund de la vio­lència del narco.

És un llibre farcit de moments colpidors, de converses que són un abans i un després, d’instants vitals que determinen què faràs o deixaràs de fer amb el teu futur, com si es tractés d’una guerra, i és com ella defineix el que va viure Mèxic des de finals dels primers dos mil. Un d’aquests moments és el que estableix de manera acurada i perspicaç la diferència entre tenir por —por d’un soroll estrany quan tornes de nit a casa, por d’un crit fora de lloc, por de recórrer un carrer inadequat, por d’un esglai més o menys esperable— i la por com a estructura, clima i oxigen vital, la por com a pell de la vida quotidiana, la por com a estat natural de les persones perquè tot ha sortit de mare, tot està fora de control i res és previsible ni per a un mateix, ni per als que l’envolten: la magnitud quantitativa dels assassinats i la brutalitat qualitativa que van començar a exhibir significaven un canvi de nivell que traslladava a una altra dimensió el que ja era una guerra declarada sense declarar-se.

El 2011 va sortir publicat a Grijalbo de Mèxic un llibre promogut i coordinat per Lolita Bosch sota el títol Nuestra aparente rendición: era la reunió de testimonis d’escriptors, periodistes i amics sobre el que passava a Mèxic, contra el narco i contra l’estat, gairebé sense distinció possible entre una cosa i l’altra, amb crims d’una cruesa espantosa, d’una inhumanitat naturalitzada com a forma de missatgeria de sang. L’acarnissament converteix la violència inimaginable en carnisseria rutinitzada, i explica la fundació d’aquesta organització d’ajuda als més desemperats, a aquelles i aquells que han patit en carn pròpia la violència, o contra els fills, contra els germans, contra el parents, contra tots i totes. Ajudar a trobar els cadàvers, ajudar a identificar l’assassinat arbitrari, ajudar a pair la impotència, ajudar a dir que no davant de la indústria de l’assassinat. Moltes de les planes del llibre —té raó Bosch— no acaben d’entendre’s des del món ordenat que és Catalunya, però això mateix fa més urgent i necessària la comprensió d’un fenomen que ultrapassa qualsevol forma d’irracionalitat, quan és la mateixa Lolita Bosch qui s’havia d’inventar múltiples formes d’evasió i disfressa per escapar de la persecució d’uns i altres, quan els uns i els altres es confonien perillosament i a ningú li passava pel cap anar a demanar ajuda a la policia, precisament la policia, sense saber tampoc si agafar un taxi o no, sense atrevir-se a sortir de la ruta més controlada, sense gosar fer res perquè tot s’ha convertit en font d’inseguretat real i no fabulada. No m’atreveixo a repetir les xifres dels morts per mort violenta que dona l’autora: qui vulgui, que les busqui. És massa brutal.

No sé si Lolita Bosch ha estat convidada enguany a la FIL de Guadalajara, com sí que va estar-ho fa molts anys, però el que sé amb seguretat és que no hauria pogut entrar a Mèxic sense posar en risc la pròpia vida. Les amenaces venen de molt antic perquè l’activisme també és vell i pertinaç, i l’explica Lolita Bosch sense fer córrer la suor de la llàgrima ni de l’espant gra­tuït, a l’inrevés, com si volgués evitar al lector l’exposició despietada a l’extorsió, a la violència, a escapar-se d’un segrest pels pèls, d’una mort imminent per una barreja d’instint i de fortuna. El relat circumstanciat, precís i trepidant del segrest de la seva tie­ta, viatjera habitual a Mèxic, és al final del llibre i no l’estriparé, però sí que cal dir que els casos, les anècdotes i les brutalitats que enumera i descriu no tenen cap pàtina de melodrama patètic, sinó d’ànsia de compartir el crit desesperat contra un malson induït, provocat i conscient que manté l’autora, encara ara, massa lluny de casa.

Una vida normal 

Lolita Bosch 
La Campana
173 pàgines. 23,90 euros