No s’ha mort el Papa

S’ha mort el Papa”. Si envio aquest missatge als meus fills, els agafa un cobriment. Per a ells, de papa només n’hi ha un, el seu, i bé que mereixeria escriure’s en majúscula. L’altre dia veia amb ells una pel·li en què sortia un home que caminava sobre l’aigua. Per als qui vam haver de sofrir una educació cristiana, la referència és òbvia i gens casual: és una manera de simbolitzar el caràcter gairebé diví i ordenador del personatge en qüestió. Però els meus fills no coneixen les històries de la Bíblia i, per tant, veure un home caminant sobre la superfície de l’aigua no els diu res. I això em preocupa, perquè m’adono que hi ha una part de la realitat que els envolta que no són capaços de descodificar. Pateixen una mena de daltonisme mental.

Ens agradi o no, les al·lusions bíbliques són omnipresents. A les ficcions audiovisuals, als anuncis, a les novel·les, als museus, hi ha referències literals o simbòliques constants als textos sagrats i les noves generacions ni les veuen. L’empremta bíblica es pot resseguir també en la llengua mateix, quan diem coses com ara que presentar factures electròniques és un calvari o que els trens són la creu d’aquest país. Haver-se deslliurat del cristianisme asfixiant i aclaparador que ens oprimia fa unes dècades és, sens dubte, motiu de gran alegria, però potser ens hem passat: el món no és només el que sembla que és, sinó també tots els significats que li podem donar.

El logo d’Apple, per exemple, aglutina un munt de significats en una simple poma mossegada. La poma pot ser la poma que va inspirar Newton o la que va matar Turing o la que van mossegar Adam i Eva (i llavors Apple esdevé sinònim d’atrevir-se a conèixer). Quan els seus creadors trien una poma mossegada, la trien conscientment o no —aquí radica precisament la força del símbol: actua sobre les nostres idees sense que ho sapiguem— a causa de tots els símbols que s’hi barregen.

Per això crec que seria d’allò més instructiu fer llegir fragments de la Bíblia a la canalla. No només els donaríem una clau per entendre els significats ocults del món, sinó també el món mateix. S’assabentarien així de fins a quin punt la fe sobre la qual s’ha erigit la nostra cultura té com a protagonista un déu misògin i injust. Podrien arribar a entendre, per exemple, per què tenim aquesta relació insana amb la culpa, amb el pecat, amb el sacrifici, o com hem arribat fins on som en la degradació de les dones (un mer subproducte de l’home); s’horroritzarien de veure que a la Bíblia hi ha la base que ha permès als homes erigir-se com a dominadors de les dones —al capdavall, Déu els va legitimar per fer-ho: “Et sentiràs atreta pel teu home, i ell et dominarà”—, o que les dones tenim la culpa de tots els mals de la humanitat (“De la dona va venir el primer pecat, i tots hem de morir per culpa d’ella”).

Potser és el desig de venjança, el que m’empeny a escriure en aquests termes sobre el cristianisme; tot i que, ben mirat, potser això —la set de venjança— també ho vaig aprendre de Déu als textos bíblics.