Cosmopolitisme i nació

L’oposició entre univers i nació, o entre cosmopolitisme i nacionalisme, ha estat adés tractada d’una manera superficial, adés dogmàtica. La relació entre aquesta entelèquia —deu ser tal cosa, ben mirat— que és la idea d’humanitat a l’engròs o de ciutat universal, d’una banda, i de l’altra el sentiment de pertànyer a una pàtria o un territori molt més limitat, ha variat enormement al llarg de la història.

La polis grega del període clàssic, per exemple, que no era exactament ni una nació ni un estat, es considerava per ella mateixa —en part grà­cies al caràcter universal de la seva filosofia, gènere literari del qual són en bona mesura els inventors—, no necessitava plantejar-se el seu caràcter cosmopolita perquè no hi havia cap altra societat propera que pogués discutir la seva preeminència: els veïns eren sempre “bàrbars”. Alexandre, que va fundar el primer “estat territorial”, creia en la cosmòpolis només en la mesura que procedia per integració dels pobles que va conquerir. Els estoics van ser partidaris d’una fraternitat universal, i això encara ressona en obres dels estoics tardans, com ara Ciceró, Sèneca, Montaigne, Spinoza i Voltaire. Sant Agustí creia en l’oecumené romana (d’aquí, ecumènic), bo i afegint-hi el caràcter universal del cristianisme; de tal manera que, per al sant, tota terra estrangera podia convertir-se en una pàtria per a qualsevol creient: la universalitat de la llengua llatina hi va ajudar. (En part, això era una derivada de la idea de Ciceró Ubi patria, ibi bene: la pàtria és aquell lloc en què un s’hi troba bé.)

La baixa edat mitjana no va conèixer l’esperit cosmopolita, però tampoc va eliminar l’esperit del cristianisme, consolidat gràcies a la llengua llatina. Hem d’esperar a l’eclosió del pensament polític renaixentista per tornar a trobar sobre la taula dels estats nació, cada cop més assegurats, la idea de l’home com a ciutadà del món. El pensament de Maquiavel a Itàlia, el de Bodin a França, el de Hobbes a Anglaterra, proclamen per cert una idea sobirana de l’estat i són partidaris d’endegar guerres contra les nacions enemigues, però el concepte d’un estat o una nació universal no els és estrany. Erasme, que és el més cosmopolita dels humanistes tardans, creia, gràcies al seu cristia­nisme empeltat de cultura grega i llatina, que es podia aspirar a una Europa unida espiritualment. Tots ells posseïen una idea força idealista de la qüestió si tenim present que van conèixer les grans guerres entre nacions, i també entre religions, a partir de mitjan segle XV.

De fet, més idealistes que els humanistes del Renaixement van ser-ho els il·lustrats del segle XVIII que, emparats en un intel·lectualisme obstinat —que, amb el temps, va resultar ser menys eficaç que la religió, el comerç o la indústria per poder parlar d’un cosmopolitisme tangible—, van iniciar una guerra pertinaç contra el nacionalisme: era més fàcil que una cosmòpolis pogués agermanar tots els pobles basant-se en la raó, la igualtat, la fraternitat i la igualtat, que no pas gràcies al que quedava de la metafísica i la teologia cristianes. Voltaire ho va dir amb la ironia que li esqueia arran de les ensenyances de la universitat de Salamanca del seu temps: era impossible construir un ordre polític cosmopolita si ens posàvem a discutir sobre el sexe dels àngels o la transsubstaciació.

Ser citoyen du monde —ja va dir Diògenes, que, per cert, era brut però no tenia l’habitacle ple d’escombraries— era incompatible amb el fideisme extrem, la superstició o la irracionalitat. Més encara, és sabut que Samuel Johnson considerava tot nacionalisme com “l’últim refugi dels brivalls”. Potser pensava en Irlanda, o en Escòcia.

Però tant la universalitat imperialista dels anglesos com la que va promulgar la Carta dels drets humans a l’inici de la Revolució Francesa, i en especial les campanyes napoleòniques per terres del continent, van despertar en les nacions clarament definides del segle XIX la puixança dels nacionalismes particulars: calia salvar les essències de cada nació, la seva llengua i la seva cultura, si es volia fer front a un universalisme que, en suma, s’estava imposant sobretot per les armes: això només ho creien en part uns defensors tan abrandats de les essències alemanyes com Fichte i Herder. Perquè, de fet, encara que el nacionalisme romàntic fos viu pertot, no deixa de ser cert que les revolucions del 1848 al continent procedien del sentiment nacionalista, però alhora reflectien una preocupació social comuna a tot el continent. D’aquí va néixer el pensament marxista, que va fundar una universalitat europea sobre la base de la majoria social del moment: la classe obrera.

Arribem a l’últim moment històric de la qüestió: la globalització mitològica, econòmica i tecnològica dels últims decennis ha consolidat un cosmopolitisme certament ecumènic, quasi planetari, però aquest ecumenisme ja no té res a veure ni amb el cristianisme, ni amb l’humanisme, ni amb la Il·lustració. Per això la defensa dels nacionalismes no tindrà cap èxit si només es vincula a qüestions de llengua, de religió o de territori. Prosperarà, i potser convé que així sigui, potenciant aquells productes culturals —i dominis comercials i econòmics— que puguin resultar admirables i envejats per totes les nacions alienes.