Josep Pla, el quart homenot

M’agrada la manera com Josep Pla analitza els artistes perquè l’obsessió pel paisatge el porta sempre a acabar parlant de la terra. De la terra i d’ell mateix. En ell res no és casual, no analitza mai a l’engròs, i això el converteix en un crític d’art que compensa la manca de formació amb l’agudesa de l’ull.

Gaudí, Maillol, Dalí n’és una bona mostra. Fins a quin punt l’admiració per un Gaudí que recapta diners per a la Sagrada Família no ens recorda un jove Pla que obre subscripcions per costejar-se la publicació dels seus llibres? És possible que el final de vida de l’escriptor estigués condicionat per l’encert de Maillol de retirar-se «en un Mas lluny dels problemes (...) per treballar amb més intensitat»? I pel que fa a la figura de Dalí: no és la «passió per la profunditat de les coses reals» el motor de tota l’obra de Pla?

L’eix que travessa tota l’anàlisi sobre Gaudí és la construcció de la Sagrada Família i la història economicosocial d’aquesta, amb la recurrent manca d’inversió i petites injeccions gràcies a la «mendicitat successiva». Pla defuig aquí les valoracions sobre l’obra —la qual, com veiem a Barcelona, una discussió entranyable, li agrada pel contrast que suposa amb l’ensopiment general de la quadrícula de l’Eixample— però se’n fa creus amb com l’encàrrec d’un projecte així va caure en mans d’algú amb uns inicis tan «apassionadament anticatòlics» que s’aturava «davant les esglésies per esbroncar els fidels amb el crit de “llanuts!”».

Amb Maillol, que «com a rossellonès és català», l’objectiu de Pla és evident: allunyar-lo de la capital francesa. És per això que considera que l’èxit de l’artista arriba tard, i per tard hem d’entendre quan comença a deixar enrere el segle XVIII francès i fa que «els torsos, anques i cuixes comencin a tenir un paral·lelisme amb els perfils de les muntanyes del seu país».

El capítol dedicat a Dalí, aquell «lleopard famèlic», és de bon tros el més interessant. Pla s’enfronta a molts dels crítics europeus de l’època, els quals vinculaven en excés l’obra de Dalí als somnis. L’escriptor es molesta perquè per a ell no hi ha ningú més realista, i al llibre fa servir amb molta intel·ligència dos elements per entendre’l. El primer és el professor de dibuix que va tenir, que fa de Dalí un magnífic dibuixant, que és la base del futur surrealisme dalinià. El segon, quan Dalí abandona «l’ambient ultraprovincià» [de Madrid] i entra en un període d’observació de la natura gràcies a la nitidesa que deixa la tramuntana. La combinació d’un bon domini del dibuix sumat a un vent que et permet veure detalls que són a quilòmetres fan que el que gran part de la crítica entén com una «representació dels somnis», Pla ho llegeixi com la simple representació de la realitat.

Hi ha una anècdota que no apareix en aquest llibre però que ens ajuda a explicar no només l’agudesa de la mirada de Josep Pla, sinó fins a qui punt l’escriptor estudiava la vida dels artistes per entendre la seva obra. En una de les seves emprenyades amb els crítics francesos, Pla diu que Dalí és tan realista que un quadre oníric com Santiago el Grande no és més que l’ampliació d’una fotografia que el pintor tenia a la tauleta. En ella surt un cavall amb l’ull mig aclucat per culpa del flash, i Dalí, com a gran dibuixant, ho trasllada al llenç malgrat que siga estètic. No sabem fins a quin punt la història és certa. L’únic que veiem és que l’ull del cavall en el quadre apareix, en efecte, mig cluc.

Gaudí, Maillol, Dalí

Josep Pla
La Butxaca
168 pàgines. 10,95 euros