‘Polònia’, la festassa dels vint anys

Polònia ha celebrat amb una gala els seus vint anys d’existència. Una permanència que justifica plenament la festa ara que les televisions i les plataformes acostumen a fumigar els projectes amb un histèric neguit. De fet, el mateix Toni Soler, el seu creador, va fer l’any 2001 un programa on es barrejava la informació i l’humor que va durar una temporada a la TV3 sota el mandat de Jordi Pujol. Allí ja hi sortien alguns dels que seran pals de paller de Polònia com Queco Novell, Manuel Lucas… Soler, en alguna entrevista, ha admès que les audiències del 7 de notícies no eren per tirar coets però, també, que CiU, PSC, ERC i PP van multiplicar les pressions polítiques. “La llavor de la censura està per tots els llocs“, va manifestar a La Xarxa el juny de 2002. Polònia neix amb el govern del tripartit i sempre ha tingut un destacat suport de l’audiència. Veient polítics entre el públic i a l’escenari de la gala d’aniversari, m’agradaria pensar que, en aquests anys, han après a entomar l’humor i, en determinats casos, fins i tot passar per alt desigualtats en la indulgència còmica. Qui hagi vist la penúltima escena (si no, consultar al 3Cat quan fa una hora, 22 minuts i 28 segons del vídeo) ho entendrà millor. En una entrevista amb Jordi Basté (RAC 1), un integrant de l’equip de Polònia va fer una precisió important per entendre el seu joc: no fan imitacions, creen personatges. Això explicaria, per exemple, que José Montilla, un dels assistents, declarés sense rancúnia que a Polònia li feien dir frases que ell mai no havia dit.

La participació de polítics al programa no ha estat infreqüent. A la primera temporada hi havia una secció on es feia un test a un d’ells que rebia el comentari càustic del seu clon. També vam veure l’alcalde Hereu, acabat de ser elegit, portar un vídeo seu perquè poguessin afinar les imitacions. Hi ha hagut moments que no es marceixen. La cançó del Mas Style, on el polític demanava la majoria absoluta per poder fer retallades i no volia dir que lluitaria per la independència n’és un. La frase ”algú ho havia de dir” d’en Tardà es repetiria en infinitat d’ambients. Si al principi, els sòsies dels polítics pràcticament tenien l’exclusiva, a poc a poc Polònia es van anar poblant amb altres figures, anònimes o molt conegudes (Ferran Adrià -un dels primers-, Carme Ruscalleda, Quim Monzó, Pere Gimferrer, Empar Moliner, Tomàs Molina i la seva miniatura, Josep Cuní, Lluís Llach...). Quan Toni Soler sortia intentant endreçar el caos a l’estudi de gravació, potser recordant Malalts de tele, les al·lusions metatelevisives eren més freqüents. Fins i tot tenien llogat un crític de televisió i els seus divertits sarcasmes: Ferran Monegal i el canari Papitu.

El programa va iniciar les emissions el febrer de 2006. I les dificultats de tractament no van trigar a presentar-se. Per exemple, amb l’anunci (octubre de 2007) de Pasqual Maragall, un personatge central en aquesta primera etapa, que patia alzheimer. La setmana que es va saber, Polònia, un cop acabat el programa amb els títols de crèdit va col·locar Maragall en un ambient casolà i la confortable, malgrat les tibantors, companyia de Jordi Pujol. Vist ara, anticipa sense voler-ho, el cel ennuvolat que habiten Macià i Companys, on tampoc no eviten les discrepàncies. Un altre elegant maniobra d’apartament quan es fa molt difícil l’humor va ser el novembre de 2017 amb els presos del procés. El programa va endreçar les seves perruques en una escena que, també, era un homenatge sense comentaris. A la gala van emetre aquesta escena. El gener del 2019 les van tornar als seus personatges. Una gala amb molt bones xifres d’audiència (un 33,1%, amb 531.000 espectadors), que va tenir bromes més encertades que d’altres, com és natural, però va ser un exemple d’imaginació, treballada vivor televisiva, amb gags que no s’allargaven, molt ritme, i una realització mil·limetrada, com rarament s’ha vist. Una festassa.